Restaurants de Barcelona tan bons i malparits com el seu nom

En els últims temps s’han produït dos fenòmens curiosos en la nomenclatura de la restauració a Barcelona. Els nous restaurants estan recuperant els noms de tota la vida, aquells que comencen per can o per casa, com a senyal de lloc on menjar-hi tradició, com pot ser el Can Bo del que parlarem avui; o opten per noms irreverents com és el cas de Malparit, que també recomanem aquesta setmana. Per posar exemples de les dues tendències, podem citar Casa Güell, Casa de Comidas Buenavista, Casa Luz, Can Marlau o Can Framis, que mostren aquestes ganes de recuperar l’esperit de sempre; i El Canalla, Maleducat, Insolent o Bar Canyí com a nominacions una mica més transgressores. És clar que després hi ha una multitud de restaurants que no segueixen aquests patrons, però ens serveixen per adonar-nos que hi ha alguna cosa de positiva en tot això. Els anglicismes van clarament a la baixa, amb l’excepció dels locals de brunch, on no hi ha res a dissimular, són clarament de fora.

Can Bo, el nom que juga amb Cambó

Can Bo no deixa gaires dubtes de les seves intencions, però és un nom que amaga història de Catalunya. El restaurant ocupa la planta baixa de l’edifici on hi ha el Grand Hotel Central, a Via Laietana, anomenat Casa Cambó i construït entre 1921 i 1925 per Adolf Florensa i Ferrer. Aquí hi havia la residència de Francesc Cambó (1876-1947), empresari i polític català, fundador i líder la Lliga Regionalista, que va ser ministre en diversos governs espanyols. A l’àtic, encara s’hi conserva el gran apartament on va residir Cambó. Com a curiositat, va ser un dels primers edificis de Barcelona en tenir ascensor, una tecnologia que va permetre invertir la jerarquia del pis principal i situar l’habitatge familiar a l’àtic.

Aclarit d’on ve el nom de Can Bo, anem a la teca, amb una carta dissenyada per Oliver Peña i Lorenzo Cavazzoni. Peña acaba de guanyar la seva primera estrella Michelin a Teatro Kitchen Bar, així que podríem dir que aquesta és una opció més assequible per tastar una cuina ideada per un xef estrellat. La carta es basa en tapes i platets per compartir, elaborada amb productes de temporada, que es concreten en clàssics com la croqueta de pollastre a la catalana, els musclos i els canyuts del Delta, l’ensaladilla russa (molt fina), el pop fregit amnb mojo vermell o la truita de patates feta al moment. També hi ha picades d’ullet a la cuina italiana amb una focaccia casolana o la presa ibèrica tonnata. De postres, maduixes d’un petit productor del Maresme, o un flam casolà (el retorn del flam, i ben fet, també és indiscutible).

Encara que és el restaurant per als clients de l’hotel, Can Bo també té una entrada independent i directa des del carrer. Està obert tot el dia, de manera que és un lloc idoni per fer-hi una parada en qualsevol moment, en un sofisticat menjador decorat amb colors blaus, grisos i vermells intensos, que fuig de la tendència dels tons suaus i crema. La carta de begudes, amb més de 150 referències, corre a càrrec del sumiller Amador Marín, que hi arriba amb una llarga experiència com a cap de sumillers del grup ElBarri. Si teniu la sort de trobar-lo, aprofiteu tot el seu saber i no us guardeu cap pregunta al pap. Les seves explicacions són una joia.

Malparit, barra o taula per quedar tip

Leo Chechelnitzky ja ha obert uns quants restaurants i té ben apamat el que demana cada moment a taula. Per això, ara és l’hora del Malparit, una proposta de tapes a la barra i platets per compartir a taula en un local informal que juga constantment amb les paraules i les frases fetes. Començant pel nom. Ell mateix reconeix que segueix aquesta estela de conya que han escollit altres restaurants, però explica que anomenem malparit de forma carinyosa a aquell colega que té sort, a qui les coses li surten bé. Potser també va sentir algun cop el Bona nit, malparits! de Gerard Quintana per arrencar els concerts de Sopa de Cabra.

La gresca lèxica no s’atura en el nom. El local, amb una barra llarga a l’entrada que convida a fer-hi la primera parada, té els panys de paret plens de referències iròniques a la gastronomia. Des del foc you pintat al costat de la brasa fins al lema menjars de puta mare (amb la puta guixada) inscrits en alguns plats. Més enllà de l’humor irreverent, aquest és un projecte amb bagatge que acaba d’obrir amb producte de primera qualitat i elaboracions que basculen d’un costat a l’altra entre la tradició i l’actualitat.

Amb la intenció de generar entorns per a tothom, el Malparit té una proposta de barra per a fer-hi unes tapes i seguir la ruta, però també un ampli menjador per entaular-se i quedar-s’hi una bona estona. En la primera part, surt la vena més castissa del Malparit. Dominen la batuta la gilda, amb triple de seitó; les croquetes de txangurro, delicioses; la canya de llom de peix espasa, que recorda en forma a una mojama; o el torrezno, que arriba al plat tot sencer. Amb uns vinets o unes canyes ja no cal més.

Però si heu vingut a entaular-vos, el menjador és el vostre lloc. Leo Chechelnitzky, que ja ha donat forma a Babula Bar, Madre Taberna Moderna o Chamako, am el seu grup No hay Mañana, sap com tractar els clients amb gana. Aquí les receptes són més reposades, de més xup-xup, com el bacallà a la llauna, les mandoguilles amb sèpia, el capipota o la brandada de bacallà amb mongetes verdes i botifarra. El de sempre que ja fa dies que ha tornat. Aquí també és el moment de degustar els peixos de llotja a la brasa, que s’exhibeixen en un aparador a l’entrada, a prop del foc you del qual parlàvem.

Andy Feher i Alfredo Rodríguez són els xefs que estan al capdavant dels focs del Malparit, un restaurant per menjar bé en un entorn desenfadat que compta amb un celler ple de vins catalans i del centre i nord d’Espanya, normalment de petits viticultors. Tenen sempre al voltant de 15 referències de vins a copes, un bona oferta per als que beuen amb moderació que no és fàcil de trobar. A la barra o a taula, un nou racó a l’Eixample per tenir present.