| dbo:abstract
|
- Opéra comique (též psáno opéra-comique) je v Paříži vzniklý a především francouzský operní žánr, při němž nejsou hudební čísla propojena recitativy, ale mluvenými dialogy. Je příbuzná německému singspielu, italské opeře buffě, klasické španělské zarzuele nebo anglické ballad opera. Přes svůj název nemusí být pouze komického charakteru, ale často i romantického a historického; vůbec nejslavnější opera tohoto žánru, Bizetova Carmen, je tragédie. Opéra comique vznikla v první polovině 18. století v kontrastu k dvorské tzv. tragédie lyrique a doznívá ve 2. polovině 19. století, kdy z ní vzniká na jedné straně tzv. , na druhé straně offenbachova opéra bouffe. Nejčastěji má tři dějství. Dějiny žánru jsou úzce spojeny se stejnojmenným pařížským divadlem (Théâtre de l'Opéra-Comique). Opéra comique má kořeny na pařížských trzích 18. století, zde Foire Saint-Laurent (cs)
- L'opéra-comique és un gènere líric francès que combina les parts cantades amb diàlegs parlats. Els seus orígens provenen dels vodevils populars dels teatres de St. Germain i St. Laurent (i en menor mesura del Teatre de la Comédie-Italienne) a París. Els primers compositors que van dedicar-se a aquest gènere foren l'italià Egidio Romualdo Duni, François-André Danican Philidor, Pierre-Alexandre Monsigny i André Grétry, i més tard el gènere va ser desenvolupat per François-Adrien Boïeldieu, Daniel Auber i Adolphe-Charles Adam, i la seva pràctica arribarà fins al segle xx. L'opéra-comique es distingeix de la Grand opéra per l'existència del diàleg, que la fa similar a la sarsuela espanyola, el singspiel alemany o l'opereta francesa, anglesa i germànica. El gènere pren el nom del teatre anomenat de l'Opéra-Comique de París. Malgrat el seu nom, no té per què tenir un desenllaç feliç. Si bé és cert que una bona part de les produccions del gènere eren còmiques, adreçades a un públic popular i amb assumptes de la vida quotidiana i fins i tot pot fer referència a temes d'actualitat, altres obres del gènere eren de caràcter tràgic o melodramàtic. Així, foren opéras-comiques obres com Médée de Luigi Cherubini, Carmen de Georges Bizet, Els contes de Hoffmann de Jacques Offenbach o la Manon de Jules Massenet, tot i que posteriorment altres autors posaren música als diàlegs parlats i n'hi hagi versions que tenen caràcter d'òpera sense parts recitades. Tampoc no s'ha de confondre l'opèra-comique amb la versió francesa de l'Opera buffa italiana del segle xviii, que en francès s'anomena opéra bouffon. La genealogia del terme prové de la necessitat de distingir en els temps de l'òpera primitiva entre el caràcter exclusivament dramàtic que aquestes tenien i les d'un gènere més lleuger o menys elevat. Amb freqüència l'afer còmic no juga cap paper en aquest gènere. A voltes en la música de l'Opéra-comique entren els aires populars o de carrer, i llavors neix el vaudeville. Ambdós gèneres són netament francesos, i no es podran confondre amb l'òpera buffa italiana. En canvi, l'òpera còmica, concedint cada dia major amplitud a l'aparell escènic i envaint a poc a poc les fórmules característiques de la gran òpera, no arribà a diferenciar-se d'aquesta més que en el caràcter menys pompós dels arguments i la lleugeresa de la música que, a voltes, no era tal més que en comparació amb el pretensiós de la música de l'òpera seriosa. L'Opéra-comique va néixer a França com a derivació dels vells espectacles de fira. , successor de i , fou el primer que tingué el privilegi del gènere fins que el seu teatre fou clausurat el 1742. Als espectacles primitius, mesclats de farses i danses, s'afegiren posteriorment retalls cantats d'òperes italianes, innovació que fou substituïda per la de fer cantar les tonades populars, amb el que Lesage, i Orneval feren néixer el vaudeville. El nou teatre hagué de sostenir grans lluites, i el 1718 s'assoleix tancar el que ostentava el títol d'Opéra-comique, però tres anys més tard s'obria novament. D'aquest temps són les primeres òperes còmiques conegudes. , en la seva Históire de la musique en France, cita les següents:
* , (1718),
* , (1718),
* , (1718),
* , en reobrir-se el teatre el (1721). Des del principi del segle xix l'Opéra-comique té en , Dauvergne, Duni, Philidor i més tard Monsigny i Grétry, els seus músics principals, considerant alguns escriptors en Gillier com el vertader creador del gènere. Després de Gétry continuà evolucionant el gènere amb Dalayrac, Méhul, , Nicolò i Boieldieu. Continua ja en ple apogeu de l'Opéra-comique, i de seguida amb Auber arriba a la seva major altura. Adam i Halévy comencen un període de decadència que continua amb Lili Boulanger, Gounod, , , , Hignard, , , , Thomas, . Clapisson, Grisar, etc. iniciant-se un renaixement de l'òpera romàntica francesa, del que Gounod en fou el porta estàndard. Després el gènere continuà fins als nostres dies en una situació artística molt secundària. (ca)
- Η όπερα κομίκ (γαλ: opéra comique) είναι ένα είδος γαλλικής όπερας που περιέχει, εκτός από άριες, και διαλογικά μέρη χωρίς τη συνοδεία μουσικής. Παρά το όνομα, τα θέματα των έργων όπερας που ανήκουν σε αυτό το είδος είναι κυρίως τραγικά και λίγες φορές κωμικά. Αυτό το είδος όπερας αναπτύχθηκε κυρίως στα μέσα του 18ου αιώνα, ενώ μέχρι τα τέλη του 19ου εξέλειψαν οι διαχωριστικές γραμμές μεταξύ του είδους αυτού και της όπερας σέρια, αφού τα διαλογικά μέρη αντικαταστάθηκαν από ρετσιτατίβο. Πρόδρομο έργο του είδους υπήρξε του Ζαν Ζακ Ρουσσώ, ενώ η πιο φημισμένη όπερα είναι η του Μπιζέ. (el)
- La franca komika opero (fr. Opéra comique) estas operĝenro ekestinta en Parizo, en kiu la muzikaj numeroj ne estas ligitaj per recitativoj, sed per parolataj dialogoj. Per tio ĝi estas gefrata al la germana kantoteatraĵo respektive de la ludopero aŭ komika opero. La franca komika opero ne utiligis antikajn mitologiajn temojn kiel la lirika tragedio, sed historiajn aŭ samtemanajn, kaj ĝiaj herooj ne estas nobeluloj. Kutime ĝi konsistas el tri aktoj. (eo)
- Die Opéra-comique ist eine Gattung der Oper, die im Paris des 17. Jahrhunderts aus der Vorstadtkomödie mit Musikeinlagen (Vaudeville) entstand und bis ins 19. Jahrhundert existierte. Sie ist dadurch gekennzeichnet, dass die musikalischen Nummern nicht durch gesungene Rezitative, sondern durch gesprochene Dialoge verbunden sind. Pendants dazu sind im deutschen Sprachgebiet das Singspiel bzw. die Spieloper, im englischen die Ballad Opera. Die Werke, welche zur Opéra-comique gerechnet werden, bieten in Bezug auf Bezeichnung, Form, Inhalt und Anzahl der Akte ein buntes Bild. Gemeinsam ist ihnen aber, dass darin nicht wie in der Tragédie lyrique Götter auftreten. Auch sind ihre Helden in der Regel keine Adligen. Im Laufe der Zeit erfuhr die Opéra-comique stilistische Wandlungen. Um die Mitte des 19. Jahrhunderts spaltete sie sich in zwei Richtungen auf: in eine, die sich der Operette näherte, und in eine andere, die sich verstärkt der Mittel der Grand opéra bediente, bis eine Unterscheidung von dieser nicht mehr möglich war. (de)
- L'opéra-comique est un genre d'opéra où les scènes chantées alternent avec des dialogues parlés (avec des apartés au public). Il dérive de la comédie-ballet, avec de nombreux emprunts au répertoire des airs sérieux et à boire. Un opéra-comique n'est pas nécessairement comique, ni conclu par un dénouement heureux. Ce genre apparaît au XVIIIe siècle et aborde aussi bien des sujets fictifs, empreints de merveilleux, que des sujets historiques. Il n'hésite pas, surtout dans la seconde moitié du XVIIIe siècle, à traiter de sujets de la vie quotidienne et à faire référence à l’actualité. (fr)
- La opéra-comique («ópera cómica») es un género lírico surgido en el siglo XVIII a partir de la comédie-ballet. Surge en París, dentro de las representaciones populares por las fiestas anuales de San Lorenzo y San Germán, cuando se autorizaba el canto (que durante un tiempo estuvo prohibido). Con el tiempo, se creará un teatro dedicado exclusivamente al género, el Teatro Nacional de la Opéra-Comique. La opéra-comique se distingue de la Grand opéra por su tono siempre jocoso, dirigido a un público popular. Se alternan los diálogos y las escenas cantadas, sin recitativos. La opéra-comique aborda asuntos de la vida cotidiana y a menudo inspira sus libretos en asuntos contemporáneos y de actualidad. (es)
- Opéra comique (French: [ɔpeʁa kɔmik]; plural: opéras comiques) is a genre of French opera that contains spoken dialogue and arias. It emerged from the popular opéras comiques en vaudevilles of the Fair Theatres of St Germain and St Laurent (and to a lesser extent the Comédie-Italienne), which combined existing popular tunes with spoken sections. Associated with the Paris theatre of the same name, opéra comique is not necessarily comical or shallow in nature; Carmen, perhaps the most famous opéra comique, is a tragedy. (en)
- Opera Comique adalah opera ringan Prancis pada abad ke-18 dengan dialog lebih banyak diucapkan daripada dinyanyikan. Setelah tahun 1800 istalah ini mempunyai arti yang lebih luas, meliputi semua opera yang menggunakan dialog yang diucapkan. Contoh awal Opera Comique adalah komedi satir dengan lagu-lagu interpolasi, tetapi bentuk opera ini kemudian berkembang menjadi yang dibedakan dari opera lainnya karena menggunakan dialog yang diucapkan. Pada pertengahan abad ke-18 seorang penulis, , membawa Opera Comique ke tingkat yang lebih tinggi dan lagu-lagu baru untuk opera mulai ditambahkan (menggantikan lagu Vaudevilles). Selain itu, plot mulai fokus pada kehidupan sehari-hari. Hal ini dipengaruhi oleh teori yang dikemukakan oleh Jean Jacques Rousseau terkait kehidupan sederhana. Menjelang tahun 1830, Opera Comique berkembang menjadi drama musik serius mendekati opera yang megah dan secara bertahap kehilangan karakter sindirannya. Georges Bizet Carmen (1875) adalah Opera Comique terakhir yang menggunakan dialog yang diucapkan, tetapi bercerita tentang tema tragis. (in)
- L'opéra-comique è un genere operistico francese che conteneva dialoghi parlati. Essa derivò dal vaudeville del théâtre de la foire (St Germain e St Laurent (ed in misura minore dal teatro della Comédie-Italienne). Il genere ebbe inizio con l'opera Télémaque di Alain-René Lesage del 1715 ed ebbe termine soltanto nel XX secolo. A Parigi all'epoca essendo autorizzate solo due compagnie teatrali, l'Opéra e la Comédie Française, le compagnie minori che operavano senza licenza nelle fiere diedero vita a questa forma drammatica minore senza l'uso di dialogo, in quanto proibito. Il discorso pertanto veniva condensato in versetti scritti su cartelloni retti da bambini travestiti da Cupido, sospesi sopra il palcoscenico. I versi accompagnati da motivetti popolari venivano poi cantati da alcuni compari mescolati tra il pubblico.Lesage portò questa forma drammatica al successo e per tale motivo è considerato il fondatore dell'opera comica francese. Associate all'omonimo teatro parigino, nonostante il nome, le opéras-comiques non erano necessariamente di argomento comico o leggero e non va confuso con l'opera buffa italiana che in Francia era chiamata opéra bouffon, a sua volta diversa dall'opéra bouffe del XIX secolo. I primi a cimentarsi furono l'italiano Egidio Romualdo Duni, François-André Danican Philidor, Pierre-Alexandre Monsigny e André Grétry, e successivamente il genere fu sviluppato, tra gli altri, da François-Adrien Boieldieu, Daniel Auber e Adolphe-Charles Adam. Nonostante agli inizi si riferisse a lavori di argomento comico, il termine opéra-comique fu poi riferito a opere che includevano dei dialoghi non cantati, come la Médée di Luigi Cherubini o Carmen di Georges Bizet, che non erano assolutamente comiche sotto nessun punto di vista. (it)
- 오페라 코미크(Opéra comique)는 오페라에서 대화를 포함하는, 프랑스의 오페라 장르이다. 프랑스의 오페라 코미크는 보드빌이라고 하는 간단한 속요를 혼합시킨 보드빌 코미디에서 생겼으며 극시인인 에 의하여 수준 높은 코미디로 발전했다. 1752년 페르골레시의 <마나님이 된 하녀>가 파리에서 상연된 뒤부터 이탈리아와 프랑스 음악의 미의 우열에 대해 유명한 '(buffon論爭)'이 일어났다. 1750년 이후 루소의 <마을의 예언자>를 효시로 하여 오페라 코미크는 독자적인 장르로서 발전, 그 뒤 두니, 피리돌, 몽시니 등의 작품이 속속 등장하였다. 그것들은 농민의 생활을 서정적으로 다룬 것을 테마로 하였고 앙상블의 중시(특히 곡의 끝을 유절형식의 노래에 리프레인을 붙여 연결하는 보드빌 피날레), 오케스트라의 교묘한 정경묘사가 특색이다. 그리고 그레트리가 간결한 구성, 서정적인 멜로디 등으로 18세기 오페라 코미크의 대표적 작곡가가 되었다. 안이하고 더구나 독일 징슈필의 경우처럼 프랑스적인 감정에서 생겨났던 오페라 코미크는 저절로 프랑스 사람의 창작 대상이 되어 많은 작품이 탄생했다. 첫째로 이탈리아에 유학한 가 오페라 부파의 내용에서 많은 것을 흡수한 작품을 발표하였다. <지오콘다>, <센도리온> 등의 작품에서는 이탈리아풍의 코로라툴라나 프랑스의 오페라 양식 같은 것이 다채롭게 융합하고 있다. 는 케루비니와 메유르, 로시니의 양극에 화해의 선을 긋는 작곡가라고 하나, 1880년경까지 <장 드 파리(파리의 장)>, <라 다메 블랑슈(흰옷의 부인)> 등을 작곡하여 오페라 부파에 필적할 만한 오페라 코미크를 확립했다. 이 보아엘 듀의 흐름을 이어 오베르(1782-1871)도 <르 메송>, <마농 레스코> 등의 걸작을 포함하는 약 37곡의 오페라 코미크를 썼다. 그들 외에는 L.J.F.에로르나, A.아담도 당시의 주요 작곡가라 하겠다. (ko)
- Opéra comique (Frans voor komische opera) is een Frans operagenre dat in de achttiende en negentiende eeuw zeer populair was. Er is verwantschap met de Italiaanse opera buffa en de Duitse variant, het Singspiel. In de opéra comique worden de dialogen, die de aria's verbinden, gesproken. In de opera buffa worden ze parlando gezongen. In de opera seria werden recitatieven gebruikt. Uit de opéra comique heeft zich de operette ontwikkeld, een genre waarin Jacques Offenbach uitblonk, hoewel hij zelf zijn stukken systematisch als opéra bouffe of opéra comique aanduidt (op zijn échte opera Les Contes d'Hoffmann na). Beoefenaars van het genre in de achttiende eeuw waren onder meer André Grétry, en François Philidor. In de negentiende eeuw schreven onder meer François-Adrien Boieldieu, Daniel Auber, Adolphe Adam, Hector Berlioz, Ambroise Thomas en Emmanuel Chabrier opéras comiques. (nl)
- オペラ・コミック（opéra comique, 複数形：opéras comiques）は、フランスの、歌以外の台詞を含むオペラの一形態。「オペラ・コミーク」という表記もある。サン＝ジェルマン市場(冬)、 (夏)に開かれていた市場演劇ないし劇場 (フランス語：Théâtre de la foire, さらに限定するとコンメディア・デッラルテ〈コメディ・イタリアン〉）の人気ヴォードヴィルから誕生した。最初にこの名前が使われたのはアラン＝ルネ・ルサージュの『Télémaque（テレマック）』（1715年）だが、その伝統は20世紀まで続いた。 パリにあった劇場オペラ＝コミック座と関係していて、元来は名前通りに滑稽で軽いものが主であったが、18世紀終盤のフランス革命期からは英雄的で真面目な内容のものが増え、伝統的なオペラとの違いはレチタティーヴォではなく台詞を用いること程度になってゆく。事実、おそらく最も有名なオペラ・コミックであろう『カルメン』は悲劇である。 (ja)
- Opéra-comique é um gênero operístico francês derivado do vaudeville dos teatros das feiras anuais realizadas em Saint-Germain e Saint-Laurent e da comédie-ballet, com numerosos empréstimos ao repertório de árias sérias e de outras mais leves (as chamadas airs à boire ou árias para serem cantadas enquanto os ouvintes bebem). Também tem influência, embora em menor grau, da (ou Théâtre-Italien) de Paris. O termo opéra-comique aparece em 1714, quando uma trupe de atores da feira de Saint-Germain obtém, no dia 26 de dezembro daquele ano, um privilégio de Louis XIV para seu espetáculo e passa a se apresentar no théâtre de l'Opéra-Comique. Assim, em 1715 é encenada a primeira opéra comique com essa designação - a ópera Télémaque, de Alain-René Lesage, uma paródia do romance de Fénelon. Desde então, Opéra Comique passou a desigar uma instituição e um local de representação - o Théâtre national de l'Opéra-Comique. A denominação opéra-comique não significa, porém, que a obra seja sempre cômica e que o desfecho seja sempre feliz. O que caracteriza este gênero são as cenas cantadas que se alternam com diálogos falados (com apartes do público). Além disso, a opéra-comique aborda temas do quotidiano e muitas vezes faz referência a questões atuais. (pt)
- Опера комі́к (фр. opera comique — комічна опера) — французький різновид комічної опери, що спирається на ярмаркові вистави. В жанрі опери комік творили спочатку Андре Ґретрі, П. Монсіньї, Франсуа-Андре Філідор та інші автори, після реставрації Бурбонів — А. Буальд'є, Ф. Гарольд, Н. Ізуар і, певною мірою, Даніель Обер («Фра-дияволо», «Доміно»). (uk)
- Opéra comique är en fransk opera med talad dialog. Benämningen härstammar från slutet av 1600-talet och avsåg då de komiska sångspel som uppfördes på Théatre Italien i Paris, och från början av 1700-talet även repertoaren på marknadsteatrarna i Pariskvarteren Saint-Germain och Saint-Laurent. Senare blev det en allmän beteckning på de komiska skådespel (comédies en vaudevilles och comédies à ariettes), där musiken ofta lånats och senare även för verk med originalmusik. Under 1800-talet kom termen även att beteckna genomkomponerad opera, den första i detta slag anses vara Jules Massenets Manon (1884). (sv)
- Опера́ коми́к (фр. opéra-comique) — жанр французского музыкального театра XVIII—XIX веков, основанный на сочетании музыкальных номеров и разговорных диалогов. Сложился в своей классической форме и долгое время практиковался в одноимённом парижском театре. В XIX веке развивался в направлении драмы (оперы Жоржа Бизе) и оперетты (Жак Оффенбах). Французская комическая опера середины XVIII века отразила пресыщение третьего сословия классицизированными героико-мифологическими операми Люлли и Рамо, которые традиционно ставились при версальском дворе в соответствии со вкусами придворной аристократии. Изгнанный из сферы «высокого искусства» заряд сатиры и комедии впитали в себя представления ярмарочных театров Парижа и театра итальянской комедии. В 1752 году гастроли в Париже итальянской труппы, представившей публике, среди прочего, оперу-буффа Дж. Б. Перголези «Служанка-госпожа», породили войну памфлетов между сторонниками старого и нового искусства (т. н. война буффонов, аналог спора о древних и новых среди литераторов). Итальянских комедиантов поддержали такие крупные фигуры Просвещения, как Д. Дидро, М. Гримм, Ж. Ж. Руссо. Последний в пылу полемики даже написал пастораль из жизни заурядных современников под названием «Деревенский колдун» (1752). С подачи Руссо в комическую оперу проникли элементы зарождающегося сентиментализма — сюжеты, культ благородной чувствительности. Временем расцвета комической оперы на парижской сцене стали 1750-е и 1760-е годы, когда свои силы этому жанру всецело посвятили популярные композиторы второго ряда Э. Р. Дуни, Ф. А. Филидор, П. А. Монсиньи и А. Э. М. Гретри, с которыми сотрудничали либреттисты Ш. С. Фавар, Ж. Ф. Мармонтель и М. Ж. Седен. Их произведения пользовались успехом и в России. Например, репертуар шереметевского крепостного театра в Кусково состоял из опер Гретри; в одной из них на сцене дебютировала крепостная актриса Прасковья Жемчугова. В сравнении с итальянскими аналогами (опера-буффа) обращает на себя внимание разнообразие тематики и социальный подтекст французских комических опер. Немало общего с ними имеют и выдержанные в целом в итальянском стиле комические оперы, которыми славился при венском дворе Кристоф Виллибальд Глюк. В начале XIX века комическая опера Франции постепенно растеряла свои сатирические обертоны. В эпоху романтизма сюжеты опер тяготеют к трагедии, излюбленная тема — свержение тирании (т. н. «опера спасения»). С комическими операми предыдущего столетия их сближает только формальный признак — обилие разговорных диалогов и арий. К наиболее прославленным образцам французской оперы с диалогами принадлежат «Фра Дьяволо» Ф. Обера (1830) и «Кармен» Бизе (1875). (ru)
|
| rdfs:comment
|
- Η όπερα κομίκ (γαλ: opéra comique) είναι ένα είδος γαλλικής όπερας που περιέχει, εκτός από άριες, και διαλογικά μέρη χωρίς τη συνοδεία μουσικής. Παρά το όνομα, τα θέματα των έργων όπερας που ανήκουν σε αυτό το είδος είναι κυρίως τραγικά και λίγες φορές κωμικά. Αυτό το είδος όπερας αναπτύχθηκε κυρίως στα μέσα του 18ου αιώνα, ενώ μέχρι τα τέλη του 19ου εξέλειψαν οι διαχωριστικές γραμμές μεταξύ του είδους αυτού και της όπερας σέρια, αφού τα διαλογικά μέρη αντικαταστάθηκαν από ρετσιτατίβο. Πρόδρομο έργο του είδους υπήρξε του Ζαν Ζακ Ρουσσώ, ενώ η πιο φημισμένη όπερα είναι η του Μπιζέ. (el)
- La franca komika opero (fr. Opéra comique) estas operĝenro ekestinta en Parizo, en kiu la muzikaj numeroj ne estas ligitaj per recitativoj, sed per parolataj dialogoj. Per tio ĝi estas gefrata al la germana kantoteatraĵo respektive de la ludopero aŭ komika opero. La franca komika opero ne utiligis antikajn mitologiajn temojn kiel la lirika tragedio, sed historiajn aŭ samtemanajn, kaj ĝiaj herooj ne estas nobeluloj. Kutime ĝi konsistas el tri aktoj. (eo)
- L'opéra-comique est un genre d'opéra où les scènes chantées alternent avec des dialogues parlés (avec des apartés au public). Il dérive de la comédie-ballet, avec de nombreux emprunts au répertoire des airs sérieux et à boire. Un opéra-comique n'est pas nécessairement comique, ni conclu par un dénouement heureux. Ce genre apparaît au XVIIIe siècle et aborde aussi bien des sujets fictifs, empreints de merveilleux, que des sujets historiques. Il n'hésite pas, surtout dans la seconde moitié du XVIIIe siècle, à traiter de sujets de la vie quotidienne et à faire référence à l’actualité. (fr)
- Opéra comique (French: [ɔpeʁa kɔmik]; plural: opéras comiques) is a genre of French opera that contains spoken dialogue and arias. It emerged from the popular opéras comiques en vaudevilles of the Fair Theatres of St Germain and St Laurent (and to a lesser extent the Comédie-Italienne), which combined existing popular tunes with spoken sections. Associated with the Paris theatre of the same name, opéra comique is not necessarily comical or shallow in nature; Carmen, perhaps the most famous opéra comique, is a tragedy. (en)
- オペラ・コミック（opéra comique, 複数形：opéras comiques）は、フランスの、歌以外の台詞を含むオペラの一形態。「オペラ・コミーク」という表記もある。サン＝ジェルマン市場(冬)、 (夏)に開かれていた市場演劇ないし劇場 (フランス語：Théâtre de la foire, さらに限定するとコンメディア・デッラルテ〈コメディ・イタリアン〉）の人気ヴォードヴィルから誕生した。最初にこの名前が使われたのはアラン＝ルネ・ルサージュの『Télémaque（テレマック）』（1715年）だが、その伝統は20世紀まで続いた。 パリにあった劇場オペラ＝コミック座と関係していて、元来は名前通りに滑稽で軽いものが主であったが、18世紀終盤のフランス革命期からは英雄的で真面目な内容のものが増え、伝統的なオペラとの違いはレチタティーヴォではなく台詞を用いること程度になってゆく。事実、おそらく最も有名なオペラ・コミックであろう『カルメン』は悲劇である。 (ja)
- Опера комі́к (фр. opera comique — комічна опера) — французький різновид комічної опери, що спирається на ярмаркові вистави. В жанрі опери комік творили спочатку Андре Ґретрі, П. Монсіньї, Франсуа-Андре Філідор та інші автори, після реставрації Бурбонів — А. Буальд'є, Ф. Гарольд, Н. Ізуар і, певною мірою, Даніель Обер («Фра-дияволо», «Доміно»). (uk)
- L'opéra-comique és un gènere líric francès que combina les parts cantades amb diàlegs parlats. Els seus orígens provenen dels vodevils populars dels teatres de St. Germain i St. Laurent (i en menor mesura del Teatre de la Comédie-Italienne) a París. Els primers compositors que van dedicar-se a aquest gènere foren l'italià Egidio Romualdo Duni, François-André Danican Philidor, Pierre-Alexandre Monsigny i André Grétry, i més tard el gènere va ser desenvolupat per François-Adrien Boïeldieu, Daniel Auber i Adolphe-Charles Adam, i la seva pràctica arribarà fins al segle xx. (ca)
- Opéra comique (též psáno opéra-comique) je v Paříži vzniklý a především francouzský operní žánr, při němž nejsou hudební čísla propojena recitativy, ale mluvenými dialogy. Je příbuzná německému singspielu, italské opeře buffě, klasické španělské zarzuele nebo anglické ballad opera. Opéra comique má kořeny na pařížských trzích 18. století, zde Foire Saint-Laurent (cs)
- La opéra-comique («ópera cómica») es un género lírico surgido en el siglo XVIII a partir de la comédie-ballet. Surge en París, dentro de las representaciones populares por las fiestas anuales de San Lorenzo y San Germán, cuando se autorizaba el canto (que durante un tiempo estuvo prohibido). Con el tiempo, se creará un teatro dedicado exclusivamente al género, el Teatro Nacional de la Opéra-Comique. (es)
- Die Opéra-comique ist eine Gattung der Oper, die im Paris des 17. Jahrhunderts aus der Vorstadtkomödie mit Musikeinlagen (Vaudeville) entstand und bis ins 19. Jahrhundert existierte. Sie ist dadurch gekennzeichnet, dass die musikalischen Nummern nicht durch gesungene Rezitative, sondern durch gesprochene Dialoge verbunden sind. Pendants dazu sind im deutschen Sprachgebiet das Singspiel bzw. die Spieloper, im englischen die Ballad Opera. (de)
- Opera Comique adalah opera ringan Prancis pada abad ke-18 dengan dialog lebih banyak diucapkan daripada dinyanyikan. Setelah tahun 1800 istalah ini mempunyai arti yang lebih luas, meliputi semua opera yang menggunakan dialog yang diucapkan. Contoh awal Opera Comique adalah komedi satir dengan lagu-lagu interpolasi, tetapi bentuk opera ini kemudian berkembang menjadi yang dibedakan dari opera lainnya karena menggunakan dialog yang diucapkan. (in)
- L'opéra-comique è un genere operistico francese che conteneva dialoghi parlati. Essa derivò dal vaudeville del théâtre de la foire (St Germain e St Laurent (ed in misura minore dal teatro della Comédie-Italienne). Il genere ebbe inizio con l'opera Télémaque di Alain-René Lesage del 1715 ed ebbe termine soltanto nel XX secolo. I primi a cimentarsi furono l'italiano Egidio Romualdo Duni, François-André Danican Philidor, Pierre-Alexandre Monsigny e André Grétry, e successivamente il genere fu sviluppato, tra gli altri, da François-Adrien Boieldieu, Daniel Auber e Adolphe-Charles Adam. (it)
- 오페라 코미크(Opéra comique)는 오페라에서 대화를 포함하는, 프랑스의 오페라 장르이다. 프랑스의 오페라 코미크는 보드빌이라고 하는 간단한 속요를 혼합시킨 보드빌 코미디에서 생겼으며 극시인인 에 의하여 수준 높은 코미디로 발전했다. 1752년 페르골레시의 <마나님이 된 하녀>가 파리에서 상연된 뒤부터 이탈리아와 프랑스 음악의 미의 우열에 대해 유명한 '(buffon論爭)'이 일어났다. 1750년 이후 루소의 <마을의 예언자>를 효시로 하여 오페라 코미크는 독자적인 장르로서 발전, 그 뒤 두니, 피리돌, 몽시니 등의 작품이 속속 등장하였다. 그것들은 농민의 생활을 서정적으로 다룬 것을 테마로 하였고 앙상블의 중시(특히 곡의 끝을 유절형식의 노래에 리프레인을 붙여 연결하는 보드빌 피날레), 오케스트라의 교묘한 정경묘사가 특색이다. 그리고 그레트리가 간결한 구성, 서정적인 멜로디 등으로 18세기 오페라 코미크의 대표적 작곡가가 되었다. (ko)
- Opéra comique (Frans voor komische opera) is een Frans operagenre dat in de achttiende en negentiende eeuw zeer populair was. Er is verwantschap met de Italiaanse opera buffa en de Duitse variant, het Singspiel. In de opéra comique worden de dialogen, die de aria's verbinden, gesproken. In de opera buffa worden ze parlando gezongen. In de opera seria werden recitatieven gebruikt. Beoefenaars van het genre in de achttiende eeuw waren onder meer André Grétry, en François Philidor. (nl)
- Opéra-comique é um gênero operístico francês derivado do vaudeville dos teatros das feiras anuais realizadas em Saint-Germain e Saint-Laurent e da comédie-ballet, com numerosos empréstimos ao repertório de árias sérias e de outras mais leves (as chamadas airs à boire ou árias para serem cantadas enquanto os ouvintes bebem). Também tem influência, embora em menor grau, da (ou Théâtre-Italien) de Paris. (pt)
- Opéra comique är en fransk opera med talad dialog. Benämningen härstammar från slutet av 1600-talet och avsåg då de komiska sångspel som uppfördes på Théatre Italien i Paris, och från början av 1700-talet även repertoaren på marknadsteatrarna i Pariskvarteren Saint-Germain och Saint-Laurent. Senare blev det en allmän beteckning på de komiska skådespel (comédies en vaudevilles och comédies à ariettes), där musiken ofta lånats och senare även för verk med originalmusik. (sv)
- Опера́ коми́к (фр. opéra-comique) — жанр французского музыкального театра XVIII—XIX веков, основанный на сочетании музыкальных номеров и разговорных диалогов. Сложился в своей классической форме и долгое время практиковался в одноимённом парижском театре. В XIX веке развивался в направлении драмы (оперы Жоржа Бизе) и оперетты (Жак Оффенбах). (ru)
|
