What do you think?
Brave New World #1
Brave New World
Brave New World is a dystopian social science fiction novel by English author Aldous Huxley. Largely set in a futuristic World State, whose citizens are environmentally engineered into an intelligence-based social hierarchy, the novel anticipates huge scientific advancements in reproductive technology, sleep-learning, psychological manipulation and classical conditioning that are combined to make a dystopian society which is challenged by only a single individual: the story's protagonist.
288 pages, Paperback
First published January 1, 1932
About the author
Aldous Huxley
964 books14.2k followersAldous Leonard Huxley was an English writer and philosopher. His bibliography spans nearly 50 books, including non-fiction works, as well as essays, narratives, and poems.
Born into the prominent Huxley family, he graduated from Balliol College, Oxford, with a degree in English literature. Early in his career, he published short stories and poetry and edited the literary magazine Oxford Poetry, before going on to publish travel writing, satire, and screenplays. He spent the latter part of his life in the United States, living in Los Angeles from 1937 until his death. By the end of his life, Huxley was widely acknowledged as one of the foremost intellectuals of his time. He was nominated for the Nobel Prize in Literature nine times, and was elected Companion of Literature by the Royal Society of Literature in 1962.
Huxley was a pacifist. He grew interested in philosophical mysticism, as well as universalism, addressing these subjects in his works such as The Perennial Philosophy (1945), which illustrates commonalities between Western and Eastern mysticism, and The Doors of Perception (1954), which interprets his own psychedelic experience with mescaline. In his most famous novel Brave New World (1932) and his final novel Island (1962), he presented his visions of dystopia and utopia, respectively.
Born into the prominent Huxley family, he graduated from Balliol College, Oxford, with a degree in English literature. Early in his career, he published short stories and poetry and edited the literary magazine Oxford Poetry, before going on to publish travel writing, satire, and screenplays. He spent the latter part of his life in the United States, living in Los Angeles from 1937 until his death. By the end of his life, Huxley was widely acknowledged as one of the foremost intellectuals of his time. He was nominated for the Nobel Prize in Literature nine times, and was elected Companion of Literature by the Royal Society of Literature in 1962.
Huxley was a pacifist. He grew interested in philosophical mysticism, as well as universalism, addressing these subjects in his works such as The Perennial Philosophy (1945), which illustrates commonalities between Western and Eastern mysticism, and The Doors of Perception (1954), which interprets his own psychedelic experience with mescaline. In his most famous novel Brave New World (1932) and his final novel Island (1962), he presented his visions of dystopia and utopia, respectively.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 105 reviews
December 26, 2024
La societat civilitzada i feliç descrita per Huxley en aquesta novel·la ha extirpat el patiment i el dolor a costa d'un control social total, mitjançant la manipulació genètica o l'ús del condicionament psicològic i les drogues. Els individus són feliços per què estan dissenyats i adoctrinats per als llocs de treball que els correspon a la seua casta social. A més, comparteixen un sentiment de pertinença al grup que anula l'individu i evita la violència. Tota una sèrie de processos científicament planejats que, des dels nostres valors que donen gran importància al lliure albir, porten a l'alienació personal i a la deshumanització.
La història que ens planteja Huxley provoca una profunda reflexió sobre com són les societats humanes actuals i cap on poden evolucionar en el futur. És desitjable el món feliç plantejat per l'autor i la manera en que s'ha assolit? Fins a quin punt aquest estat d'estabilitat social i emocional és artificial i precari, sensible a qualsevol imprevist heterodox?
La novel·la contraposa aquest món feliç -'New brave world' una cita de 'La tempestat' de Shakespeare- al nostre món d'emocions, passions i violència, i et fa dubtar si qualsevol de les dues opcions per al futur de l'humanitat no és un malson.
Llàstima de l'edició, amb prou errades tipogràfiques.
Una obra imprescindible escrita fa quasi un segle i que presenta qüestions pertorbadores sobre la societat i el futur de la humanitat que continuen vigents en l'actualitat com el control social, l'individualisme o l'evolució de les societats humanes.
"En una societat ben organitzada com la nostra, ningú no té cap oportunitat d'ésser noble o heroic. Perquè en sorgeixi l'ocasió, les condicions han d'ésser completament inestables. On hi ha guerres, on hi ha obediències divergents, on hi ha temptacions a resistir, objectes d'amor per als quals lluitar o defensar, allà evidentment, la noblesa i l'heroisme tenen sentit".
La història que ens planteja Huxley provoca una profunda reflexió sobre com són les societats humanes actuals i cap on poden evolucionar en el futur. És desitjable el món feliç plantejat per l'autor i la manera en que s'ha assolit? Fins a quin punt aquest estat d'estabilitat social i emocional és artificial i precari, sensible a qualsevol imprevist heterodox?
La novel·la contraposa aquest món feliç -'New brave world' una cita de 'La tempestat' de Shakespeare- al nostre món d'emocions, passions i violència, i et fa dubtar si qualsevol de les dues opcions per al futur de l'humanitat no és un malson.
Llàstima de l'edició, amb prou errades tipogràfiques.
Una obra imprescindible escrita fa quasi un segle i que presenta qüestions pertorbadores sobre la societat i el futur de la humanitat que continuen vigents en l'actualitat com el control social, l'individualisme o l'evolució de les societats humanes.
"En una societat ben organitzada com la nostra, ningú no té cap oportunitat d'ésser noble o heroic. Perquè en sorgeixi l'ocasió, les condicions han d'ésser completament inestables. On hi ha guerres, on hi ha obediències divergents, on hi ha temptacions a resistir, objectes d'amor per als quals lluitar o defensar, allà evidentment, la noblesa i l'heroisme tenen sentit".
July 21, 2026
7/10 Una novel·la distòpica i filosòfica que imagina una societat aparentment perfecta, sense guerres ni patiment, però on la felicitat s’aconsegueix a canvi de la llibertat, la individualitat, el pensament crític i la capacitat d’escollir. Huxley fa una crítica molt potent del consumisme, la tecnologia, la ciència convertida en una eina de control i d'una societat que prefereix la comoditat i el plaer immediat a la veritat i la llibertat.
Malgrat que en certs moments m’ha semblat una mica lenta i repetitiva, és una sàtira deliciosa i provocadora, amb una pregunta central profundament incòmoda: és millor viure feliç en una mentida o ser lliure encara que això impliqui patir?
Malgrat que en certs moments m’ha semblat una mica lenta i repetitiva, és una sàtira deliciosa i provocadora, amb una pregunta central profundament incòmoda: és millor viure feliç en una mentida o ser lliure encara que això impliqui patir?
May 20, 2026
Un llibràs. Me'l vaig endur a La Réunion fa uns mesos perquè el teniem a casa i ma mare feia temps que em deia que era bo, que se l'havia llegit de jove i que li havia agradat i l'havia sorprès. M'hagués agradat llegir-lo en anglès per apreciar millor aquest tipus d'humor tan característic dels britànics que és una constant a la novel·la. No obstant, em venia força de gust llegir en espanyol i he gaudit molt de la lectura. El vaig començal al bus de Madagascar i, al cap d'uns dies, la Marta em va preguntar si havia arribat ja a la part de l'hospital i jo li vaig dir que no. Quan vaig arribar-hi, vaig entendre per què m'ho havia demanat. El final no et deixa indiferent, tot i que els meus passatges preferits es troben, sens dubte, a la primera part del llibre, quan el lector descobreix les particularitats d'aquest món tan feliç. Súper recomanable.
January 9, 2021
Potser el gènere de les disopies és el que envelleix pitjor, perquè la realitat és una competència ferotge i, a més, és un gènere explotadíssim. Potser, doncs, per això mateix, aquesta relectura d'Un món feliç no ha estat tan entusiàstica com la primera. Tot i així, crec que valorar amb menys de cinc estrelles aquest llibre, escrit el 1932 (el 1932!) seria absolutament injust.
July 20, 2022
“I aquest -intervingué el Director- és el secret de la felicitat i la virtut: que tothom estimi allò que ‘ha’ de fer.”
October 27, 2025
Pues a mi que em diguin que no existeixen els mosquits ni les mosques en el mundo feliz em sembla de lokos. Jo firmo sin dudarlo. A més, jo ja sóc niña proveta xd.
Bromas a parte, m'ha agradat molt llegir sobre la possibilitat d'un món tan ben dissenyat per al nostre "benefici", calma i felicitat que ens porta al dilema de sempre: ignorància i felicitat o coneixement i patiment? Qué eliges? bla bla bla. Em fa pensar en l'actualitat, amb les facilitats que ens proporciona el chat gpt.
Cap al final del llibre (perdó si faig spoiler) és diu una frase que se siente como enorme d'una conversa intensa i existencial que estan tenint els personatges i, com que m'ha arribat a la patata, pues la poso aquí. Diu així: "Lo que ustedes necesitan, son lágrimas para variar. Aquí nada cuesta lo suficiente". Pèls de punta.
He de reconèixer que el que més m'ha agradat ha estat la part central. Al final, el John me l'he imaginat una mica com si fos Godzilla i eso no me ha gustao mucho.
Bueno, que me enrollo. Gràcies Alex per prestar-me el llibre. Bona recomanació. No leerás esto porque no tienes Goodreads, pero te lo devuelvo en Zaragoza ;)
Bromas a parte, m'ha agradat molt llegir sobre la possibilitat d'un món tan ben dissenyat per al nostre "benefici", calma i felicitat que ens porta al dilema de sempre: ignorància i felicitat o coneixement i patiment? Qué eliges? bla bla bla. Em fa pensar en l'actualitat, amb les facilitats que ens proporciona el chat gpt.
Cap al final del llibre (perdó si faig spoiler) és diu una frase que se siente como enorme d'una conversa intensa i existencial que estan tenint els personatges i, com que m'ha arribat a la patata, pues la poso aquí. Diu així: "Lo que ustedes necesitan, son lágrimas para variar. Aquí nada cuesta lo suficiente". Pèls de punta.
He de reconèixer que el que més m'ha agradat ha estat la part central. Al final, el John me l'he imaginat una mica com si fos Godzilla i eso no me ha gustao mucho.
Bueno, que me enrollo. Gràcies Alex per prestar-me el llibre. Bona recomanació. No leerás esto porque no tienes Goodreads, pero te lo devuelvo en Zaragoza ;)
January 30, 2025
L'he trobat un llibre exponencial. Al principi comença lent. presentant personatges i situació, però acaba amb uns diàlegs genials i una crítica social molt bona.
April 21, 2025
Molt feliç d'aquesta relectura d'Un món feliç. Marx i Lenina (;)) son els dos personatges que, des d'un bon principi, es mostren incòmodes en aquesta societat suposadament perfecta. El seu viatge a la reserva salvatge suposarà un gir de guió, de les seves vides i de la percepció que tenen d'aquest Món Feliç. És interessant, com a exercici, fer una llista de paral·lelismes respecte el món actual. La llista segurament serà més llarga del que ens pensem: determinisme social, pragmatisme, estratificació social, espectacle i consum com a anestèsia social...
May 21, 2022
Aquest és el segon llibre que llegeixo de l’anomenada tríada distòpica (1984 sent el primer) i tinc MOLTES COSES a dir:
Per començar, m’ha encantat el món fictci en què es desenvolupa la novel·la. La divisa de l’Estat és: Comunitat, Identitat, Estabilitat.
De primeres, ens trobem amb una societat en què el conjunt és més important que l’individu: els humans són creats en laboratoris i creixen en centres dirigits per l’Estat on són condicionats a actuar d’acord amb els principis morals de la societat i d’acord amb la seva classe social (Alfa, Beta, Gamma i Èpsilon):
Amb el mètode Bokanovski, es produeixen fins a 96 bessons idèntics de la mateixa cèl·lula. A aquests grups se’ls atribueix, mitjançant la modificació genètica, una salut impecable sense cap mena de defecte físic o malaltia, i característiques particulars segons la classe social a la qual pertanyen. Els Alfa, per exemple, neixen corpulents, decidits, i intel·ligents. Els Èpsilon, en canvi, poden suportar altes temperatures, són treballadors i més aviat escanyolits. A més, durant la seva infància, són criats dins de centres de condicionament i no pas en nuclis familiars (de fet, es rebutgen els termes família, pare o mare perquè això significaria establir una relació de valor entre individus, i l’individu no ha de ser res més que un component de la societat). En aquests centres se’ls condiciona (a través del mètode de condicionament Neopavlovià i de la hipnopèdia) a odiar certes coses i reverenciar-ne d’altres. Cada classe social compleix la seva funció, i el condicionament permet que aquests grups no només acceptin les seves obligacions envers la societat, sinó que els agradi complir amb elles. D’aquesta manera, s’aconsegueix eliminar la idea d’individu (ja que tots ells són idèntics tant física com mentalment) i es creen classes socials amb grups d’individus que pensen i actuen igual, que segueixen les mateixes normes i tenen el mateix codi moral, cosa que permet una organització de la societat total i, en última instància, estabilitat.
En segon lloc, m’han fascinat els temes que ha tractat l’autor dins aquesta societat:
Realment, aquesta estabilitat social desitjada només es pot aconseguir a través de la felicitat. Si tothom és feliç, ningú no té cap necessitat de rebel·lar-se, de lluitar els uns contra els altres ni de desobeir els seus deures. Tanmateix, prendre la felicitat com a “Bé màxim” comporta la pèrdua de valors encara més importants, com ara la llibertat, la veritat o el pensament individual. De fet, la percepció de la felicitat en aquest llibre està molt lligada al conformisme i al benestar: s’intenta que absolutament TOTES les necessitats dels individus siguin satisfetes per a mantenir-los dins la seva zona de confort. Per exemple, les relacions són de caire polígam i la seva única funció és satisfer el desig sexual: es rebutja la idea d’amor, ja que aquest pot despertar passions que desfacin el condicionament dels individus, i es promouen les relacions sexuals d’una nit amb diferents persones. També es fa una crítica al consumisme, ja que el condicionament dels Alfa que fa que vulguin comprar i gastar constantment evita que el sistema econòmic se’n vagi en orris. Però no només s’aconsegueix felicitat cobrint les necessitats, sinó també evitant les desgràcies. En aquest món feliç, es condiciona els individus per a no témer a la mort, se’ls modifica genèticament perquè no hagin de patir cap malaltia (ni tan sols la vellesa), se’ls allunya de qualsevol acció que els porti turment (tot i que també porti altres sentiments positius) i com a últim recurs, davant qualsevol altre obstacle, se’ls dona soma, una droga que t’abstreu de la realitat. Huxley ens mostra que la felicitat ens pot aportar benestar, però també ens priva d’experimentar altres sentiments que ens poden arribar a omplir molt més.
Així doncs, una de les qüestions més importants que es plantegen en aquest llibre és la següent: Prefereixes viure en un món on existeix la veritat, la llibertat, el pensament individual i l’Art, però també la desgràcia, la pobresa, la fam i la guerra o prefereixes un món sense coneixement ni consciència però pacífic i estable? Segons com un s’ho prengui, aquesta novel·la es pot qualificar de distòpica o bé d’utòpica. Sigui com sigui, l’autor fa molt bona feina a l’hora de defensar les dues posicions en el debat que hi ha al final del llibre entre Mustafà Mond i El Salvatge.
«Ara el món és estable. La gent és feliç, té tot el que vol, i no vol res que no pugui tenir. Viu bé: viu segura, no hi ha malalties; la mort no fa por a ningú; s’ignora, beatíficament, la passió i la vellesa; no hi ha el destorb dels pares i de les mares, no hi ha mullers ni fills ni amants que inspirin sentiments poderosos; la gent està tan condicionada que pràcticament no té més remei que captenir-se tal com s’ha de captenir. I si alguna cosa no rutlla, sempre hi ha el soma.»
El motiu principal pel qual considero que aquest llibre és esplèndid i de suma importància en l’actualitat, és el fet que Huxley ens fa reflexionar sobre la idea que tenim, errònia a parer meu, sobre el sentit de la vida: ens adverteix dels perills que comporta acceptar que la veritable finalitat de la vida és «ser feliç i mantenir el benestar», i no pas «la intensificació i refinament de la consciència i l’engrandiment del coneixement.»
«La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l’estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l’encís d’una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d’un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.»
En darrer lloc, tenim el tema del destí o la influència que té un mateix sobre les seves accions. En aquest món feliç, el condicionament afecta tots els àmbits de la vida de les persones: els ensenya què han d’odiar i què els ha d’agradar, els imposa uns ideals i una moral que prenen com a seva i els fa desitjar NOMÉS allò que poden aconseguir, res més enllà. En definitiva, no els ensenya pas a pensar, sinó QUÈ pensar. Si comparem aquesta situació amb el nostre món, ens adonem que, tot i que no hàgim estat condicionats de la mateixa manera que en el llibre, la societat juga un paper molt rellevant en la nostra llibertat d’elecció. Aquest llibre m’ha fet replantejar-me qüestions com ara: Fins a quin punt som responsables de les nostres accions? El nostre destí l’escrivim nosaltres o ja està escrit? Si el nostre destí ja està escrit, com el defugim?
I ara arribem al motiu pel qual no he pogut valorar aquest llibre amb 5 estrelles: L’argument i l’execució d’aquest. El llibre comença literalment vomitant informació sobre el tipus de món en què ens trobem per a posar-nos en context. Pocs capítols després, comença a relatar la història dels protagonistes de la manera més avorrida possible i amb un estil literari més aviat simple. A partir de la visita a Malpaís, la trama va agafant forma i en els últims capítols es desenvolupa un debat que permet reflexionar sobre els temes que he plantejat anteriorment. La idea general que el llibre planteja és excepcional, però la seva execució deixa molt a desitjar. Els únics aspectes que he trobat interessants en la trama han sigut el fet de situar Malpaís en el món feliç, cosa que permet comparar la societat distòpica amb la nostra pròpia, i la figura del John, la qual personifica l’essència de l’ésser humà. M’ha agradat especialment l’escena final, ja que la mort del John és la metàfora perfecta per a demostrar que l’ésser humà no podria viure en un món feliç.
PD: No puc penjar aquesta ressenya sense mencionar la fantàstica comparació que fa Neil Portman entre la visió del futur d’Orwell i la d’Huxley:
What Orwell feared were those who would ban books. What Huxley feared was that there would be no reason to ban a book, for there would be no one who wanted to read one. Orwell feared those who would deprive us of information. Huxley feared those who would give us so much that we would be reduced to passivity and egoism. Orwell feared that the truth would be concealed from us. Huxley feared the truth would be drowned in a sea of irrelevance. Orwell feared we would become a captive culture. Huxley feared we would become a trivial culture, preoccupied with some equivalent of the feelies, the orgy porgy, and the centrifugal bumblepuppy. As Huxley remarked in Brave New World Revisited, the civil libertarians and rationalists who are ever on the alert to oppose tyranny “failed to take into account man’s almost infinite appetite for distractions.” In 1984, Huxley added, people are controlled by inflicting pain. In Brave New World, they are controlled by inflicting pleasure. In short, Orwell feared that what we hate will ruin us. Huxley feared that what we love will ruin us
Per començar, m’ha encantat el món fictci en què es desenvolupa la novel·la. La divisa de l’Estat és: Comunitat, Identitat, Estabilitat.
De primeres, ens trobem amb una societat en què el conjunt és més important que l’individu: els humans són creats en laboratoris i creixen en centres dirigits per l’Estat on són condicionats a actuar d’acord amb els principis morals de la societat i d’acord amb la seva classe social (Alfa, Beta, Gamma i Èpsilon):
Amb el mètode Bokanovski, es produeixen fins a 96 bessons idèntics de la mateixa cèl·lula. A aquests grups se’ls atribueix, mitjançant la modificació genètica, una salut impecable sense cap mena de defecte físic o malaltia, i característiques particulars segons la classe social a la qual pertanyen. Els Alfa, per exemple, neixen corpulents, decidits, i intel·ligents. Els Èpsilon, en canvi, poden suportar altes temperatures, són treballadors i més aviat escanyolits. A més, durant la seva infància, són criats dins de centres de condicionament i no pas en nuclis familiars (de fet, es rebutgen els termes família, pare o mare perquè això significaria establir una relació de valor entre individus, i l’individu no ha de ser res més que un component de la societat). En aquests centres se’ls condiciona (a través del mètode de condicionament Neopavlovià i de la hipnopèdia) a odiar certes coses i reverenciar-ne d’altres. Cada classe social compleix la seva funció, i el condicionament permet que aquests grups no només acceptin les seves obligacions envers la societat, sinó que els agradi complir amb elles. D’aquesta manera, s’aconsegueix eliminar la idea d’individu (ja que tots ells són idèntics tant física com mentalment) i es creen classes socials amb grups d’individus que pensen i actuen igual, que segueixen les mateixes normes i tenen el mateix codi moral, cosa que permet una organització de la societat total i, en última instància, estabilitat.
En segon lloc, m’han fascinat els temes que ha tractat l’autor dins aquesta societat:
Realment, aquesta estabilitat social desitjada només es pot aconseguir a través de la felicitat. Si tothom és feliç, ningú no té cap necessitat de rebel·lar-se, de lluitar els uns contra els altres ni de desobeir els seus deures. Tanmateix, prendre la felicitat com a “Bé màxim” comporta la pèrdua de valors encara més importants, com ara la llibertat, la veritat o el pensament individual. De fet, la percepció de la felicitat en aquest llibre està molt lligada al conformisme i al benestar: s’intenta que absolutament TOTES les necessitats dels individus siguin satisfetes per a mantenir-los dins la seva zona de confort. Per exemple, les relacions són de caire polígam i la seva única funció és satisfer el desig sexual: es rebutja la idea d’amor, ja que aquest pot despertar passions que desfacin el condicionament dels individus, i es promouen les relacions sexuals d’una nit amb diferents persones. També es fa una crítica al consumisme, ja que el condicionament dels Alfa que fa que vulguin comprar i gastar constantment evita que el sistema econòmic se’n vagi en orris. Però no només s’aconsegueix felicitat cobrint les necessitats, sinó també evitant les desgràcies. En aquest món feliç, es condiciona els individus per a no témer a la mort, se’ls modifica genèticament perquè no hagin de patir cap malaltia (ni tan sols la vellesa), se’ls allunya de qualsevol acció que els porti turment (tot i que també porti altres sentiments positius) i com a últim recurs, davant qualsevol altre obstacle, se’ls dona soma, una droga que t’abstreu de la realitat. Huxley ens mostra que la felicitat ens pot aportar benestar, però també ens priva d’experimentar altres sentiments que ens poden arribar a omplir molt més.
Així doncs, una de les qüestions més importants que es plantegen en aquest llibre és la següent: Prefereixes viure en un món on existeix la veritat, la llibertat, el pensament individual i l’Art, però també la desgràcia, la pobresa, la fam i la guerra o prefereixes un món sense coneixement ni consciència però pacífic i estable? Segons com un s’ho prengui, aquesta novel·la es pot qualificar de distòpica o bé d’utòpica. Sigui com sigui, l’autor fa molt bona feina a l’hora de defensar les dues posicions en el debat que hi ha al final del llibre entre Mustafà Mond i El Salvatge.
«Ara el món és estable. La gent és feliç, té tot el que vol, i no vol res que no pugui tenir. Viu bé: viu segura, no hi ha malalties; la mort no fa por a ningú; s’ignora, beatíficament, la passió i la vellesa; no hi ha el destorb dels pares i de les mares, no hi ha mullers ni fills ni amants que inspirin sentiments poderosos; la gent està tan condicionada que pràcticament no té més remei que captenir-se tal com s’ha de captenir. I si alguna cosa no rutlla, sempre hi ha el soma.»
El motiu principal pel qual considero que aquest llibre és esplèndid i de suma importància en l’actualitat, és el fet que Huxley ens fa reflexionar sobre la idea que tenim, errònia a parer meu, sobre el sentit de la vida: ens adverteix dels perills que comporta acceptar que la veritable finalitat de la vida és «ser feliç i mantenir el benestar», i no pas «la intensificació i refinament de la consciència i l’engrandiment del coneixement.»
«La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l’estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l’encís d’una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d’un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.»
En darrer lloc, tenim el tema del destí o la influència que té un mateix sobre les seves accions. En aquest món feliç, el condicionament afecta tots els àmbits de la vida de les persones: els ensenya què han d’odiar i què els ha d’agradar, els imposa uns ideals i una moral que prenen com a seva i els fa desitjar NOMÉS allò que poden aconseguir, res més enllà. En definitiva, no els ensenya pas a pensar, sinó QUÈ pensar. Si comparem aquesta situació amb el nostre món, ens adonem que, tot i que no hàgim estat condicionats de la mateixa manera que en el llibre, la societat juga un paper molt rellevant en la nostra llibertat d’elecció. Aquest llibre m’ha fet replantejar-me qüestions com ara: Fins a quin punt som responsables de les nostres accions? El nostre destí l’escrivim nosaltres o ja està escrit? Si el nostre destí ja està escrit, com el defugim?
I ara arribem al motiu pel qual no he pogut valorar aquest llibre amb 5 estrelles: L’argument i l’execució d’aquest. El llibre comença literalment vomitant informació sobre el tipus de món en què ens trobem per a posar-nos en context. Pocs capítols després, comença a relatar la història dels protagonistes de la manera més avorrida possible i amb un estil literari més aviat simple. A partir de la visita a Malpaís, la trama va agafant forma i en els últims capítols es desenvolupa un debat que permet reflexionar sobre els temes que he plantejat anteriorment. La idea general que el llibre planteja és excepcional, però la seva execució deixa molt a desitjar. Els únics aspectes que he trobat interessants en la trama han sigut el fet de situar Malpaís en el món feliç, cosa que permet comparar la societat distòpica amb la nostra pròpia, i la figura del John, la qual personifica l’essència de l’ésser humà. M’ha agradat especialment l’escena final, ja que la mort del John és la metàfora perfecta per a demostrar que l’ésser humà no podria viure en un món feliç.
PD: No puc penjar aquesta ressenya sense mencionar la fantàstica comparació que fa Neil Portman entre la visió del futur d’Orwell i la d’Huxley:
What Orwell feared were those who would ban books. What Huxley feared was that there would be no reason to ban a book, for there would be no one who wanted to read one. Orwell feared those who would deprive us of information. Huxley feared those who would give us so much that we would be reduced to passivity and egoism. Orwell feared that the truth would be concealed from us. Huxley feared the truth would be drowned in a sea of irrelevance. Orwell feared we would become a captive culture. Huxley feared we would become a trivial culture, preoccupied with some equivalent of the feelies, the orgy porgy, and the centrifugal bumblepuppy. As Huxley remarked in Brave New World Revisited, the civil libertarians and rationalists who are ever on the alert to oppose tyranny “failed to take into account man’s almost infinite appetite for distractions.” In 1984, Huxley added, people are controlled by inflicting pain. In Brave New World, they are controlled by inflicting pleasure. In short, Orwell feared that what we hate will ruin us. Huxley feared that what we love will ruin us
This entire review has been hidden because of spoilers.
August 24, 2025
Un mundo feliz és un reflex bastant precís de com imagino que serà el món i la societat en un futur no tan llunyà. Sacrificar tot el que ens fa humans (dolor, art, vellesa, pensament propi, IDENTITAT, etc.) en nom de la felicitat. Tenir una societat estúpida i mecànica, però contenta, sempre contenta.
M'agrada molt el missatge que transmet, que sento que és més aviat un avís.
Considero que tothom hauria de llegir aquest llibre per intentar conscienciar sobre el que crec que ja s'intenta fer amb nosaltres.
No li he donat 5 estrelles perquè no m'ha acabat de fer el pes la historia en si mateixa. Gran narrativa, gran "moraleja", però m'hagués agradat més si estigués orientada d'una altra manera.
M'agrada molt el missatge que transmet, que sento que és més aviat un avís.
Considero que tothom hauria de llegir aquest llibre per intentar conscienciar sobre el que crec que ja s'intenta fer amb nosaltres.
No li he donat 5 estrelles perquè no m'ha acabat de fer el pes la historia en si mateixa. Gran narrativa, gran "moraleja", però m'hagués agradat més si estigués orientada d'una altra manera.
July 25, 2018
Una novel·la que tot i ser escrita l'any 1932, ja va captar molt bé cap a on anava aquest món modern que vivim avui en dia. Una gran metàfora del poder de l'estat i de les eines que s'utilitzen per a tenir-nos a tots ben controlats i dòcils, produint pel sistema. Analitza molt bé també els diferents tipus de persones i caràcters que podem trobar en aquest món, i la manera que tenen d'agafar-se les coses cadascun d'ells.
August 5, 2023
Un clàssic, sort que li he donat una segona oportunitat i he aconseguit donar una volta a allò que l’autor vol transmetre.
Quan llegeixo utopies com aquesta dona lloc a pensar com d’aprop som realment del que estem llegint i aquesta diria que pot ser una bastant propera, sobretot amb l’ús de la Soma. Dona bastant de respecte.
Sobre el llibre, està molt ben escrit i es pot llegir en pocs dies. He gaudit i probablement en un futur el torni a llegir.
Quan llegeixo utopies com aquesta dona lloc a pensar com d’aprop som realment del que estem llegint i aquesta diria que pot ser una bastant propera, sobretot amb l’ús de la Soma. Dona bastant de respecte.
Sobre el llibre, està molt ben escrit i es pot llegir en pocs dies. He gaudit i probablement en un futur el torni a llegir.
January 23, 2017
Un llibre visionari, de l'any 1932, però que fa pensar molt en els dies en què estem (especialment pel que fa al neologisme de moda: la postveritat).
Sap greu dir-ho, però m'identifico més amb Bernard Marx que no pas amb l'heroi John.
M'ha agradat moltíssim especialment l'ús de Shakespeare a dins de l'obra i de com pot anar apareixent en totes les situacions de la (seva) vida quotidiana.
Sap greu dir-ho, però m'identifico més amb Bernard Marx que no pas amb l'heroi John.
M'ha agradat moltíssim especialment l'ús de Shakespeare a dins de l'obra i de com pot anar apareixent en totes les situacions de la (seva) vida quotidiana.
August 25, 2023
Em deixa amb un sabor agredolç, d'una banda és una distòpia trencadora, sobretot tenint en compte que es va escriure al 1932. El retrat que fa de la societat és brutal. Però en canvi no m'ha acabat d'enganxar, potser per els personatges, o per la trama en sí mateixa. En qualsevol cas, agradarà als amants de la ciència ficció
March 15, 2023
La meva opinió sobre aquest llibre ha estat com una muntanya russa. No sabia com escrire-ho així que dividiré la ressenya en 4 parts:
1. Introducció del món
2. Introducció dels personatges
3. ??????????????????
4. Desenllaç
En la primera part el llibre em va atrapar, em vaig fundir les primeres 100 pàgies ràpidament. La utopia que ha creat Huxley és certament apassionant i amb molt detall i està explicada com a una mena de "tour" que es fa als estudiants de biologia (o algo així). Personalment m'agrada el world building així que vaig estar més que encantada. La segona part, amb els personatges, t'ensenya les seves motivacions mentre t'explica com funciona la societat del Nou Món (costums, gustos, oci...) lo qual fa que no es faci gens pesada tota la informació que t'està soltant bàsicament. Tot i ser humans, els personatges tenen una ment tant diferent a nosaltres que em donava la sensació que estava mirant personatges d'una espècie totalment diferent (in a good way, molt interessant).
Fins aquí el llibre era 5 estrelles per mi, però llavors... passem a la part 3. No sé que collons s'estava prenent l'auto però QUINA COSA MÉS ABURRIDA. Menys de 100 pàgines que m'ha costat MÉS D'UN MES EN ACABAR. Es la part on es centra en el Bernard (no és el MC del tot però com si ho fos) el qual passa de ser un personatge interessant a ser INSOFRIBLE i ABORRIT, SI ESQUE ME DONE IGUAL QUE SE'N VAGI DE VACANCES.
Bé, casi deixo el llibre varies vegades.
Però vaig resistir, i ahir a la nit vaig anar a dormir tardíssim per què no em podia separar del llibre (23:30).
La última part, per fi, és el moment que estava esperant. Pot ser la part més densa per alguns per què es tracta de varies pàgines de monòlegs filosòfics però es que em van ENCANTAR (el meu personatge preferit es passa 5 pàgines parlant). Li anava a posar 5* per aquesta part final però, la part insufrible m'ho ha fet repensar. Ah el final esta molt bé.
1. Introducció del món
2. Introducció dels personatges
3. ??????????????????
4. Desenllaç
En la primera part el llibre em va atrapar, em vaig fundir les primeres 100 pàgies ràpidament. La utopia que ha creat Huxley és certament apassionant i amb molt detall i està explicada com a una mena de "tour" que es fa als estudiants de biologia (o algo així). Personalment m'agrada el world building així que vaig estar més que encantada. La segona part, amb els personatges, t'ensenya les seves motivacions mentre t'explica com funciona la societat del Nou Món (costums, gustos, oci...) lo qual fa que no es faci gens pesada tota la informació que t'està soltant bàsicament. Tot i ser humans, els personatges tenen una ment tant diferent a nosaltres que em donava la sensació que estava mirant personatges d'una espècie totalment diferent (in a good way, molt interessant).
Fins aquí el llibre era 5 estrelles per mi, però llavors... passem a la part 3. No sé que collons s'estava prenent l'auto però QUINA COSA MÉS ABURRIDA. Menys de 100 pàgines que m'ha costat MÉS D'UN MES EN ACABAR. Es la part on es centra en el Bernard (no és el MC del tot però com si ho fos) el qual passa de ser un personatge interessant a ser INSOFRIBLE i ABORRIT, SI ESQUE ME DONE IGUAL QUE SE'N VAGI DE VACANCES.
Bé, casi deixo el llibre varies vegades.
Però vaig resistir, i ahir a la nit vaig anar a dormir tardíssim per què no em podia separar del llibre (23:30).
La última part, per fi, és el moment que estava esperant. Pot ser la part més densa per alguns per què es tracta de varies pàgines de monòlegs filosòfics però es que em van ENCANTAR (el meu personatge preferit es passa 5 pàgines parlant). Li anava a posar 5* per aquesta part final però, la part insufrible m'ho ha fet repensar. Ah el final esta molt bé.
August 18, 2025
no ens mentirem se m’ha fet prou avorrit en molts moments tot i així no vull que la meva review es basi únicament en el meu procés de lectura sinó que també haig de posar en valor que això es va escriure el 1931 i que d’alguna manera aquesta distopia té algun que altre punt en comú amb la realitat que vivim.
Agafat amb pinces pero el soma no deixen de ser les drogues actuals (alcohol, coca i derivats), el control de del poble (xarxes etc), l’alliberació sexual amb els anticonceptius, el tema de parir humans fora de les persones gestants no em sembla tant llunyà, la divisó de classes (en aquest món amb lletres gregues, en el nostre per diners, ètnia etc), el gran empresari dominant-ho tot…
em mola com al principi del llibre s’introdueix la distopia a partir d’una classe a alumnes, d’alguna manera es fa prou lleuger i entenedor. L’aparició del “salvatge” em sembla un tant forçada, encara que el debat que té amb el científic al final m’agrada. La resta? Prou rebuscat i no aporta massa em penso.
Quotes que m’han molat:
“Todo condicionamiento tiende a esto: a lograr que la gente ame su inevitable destino social.”
“La felicidad real siempre aparece escuálida por comparación con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la inestabilidad. Y estar satisfecho de todo no posee el hechizo de una buena lucha contra la desventura, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o una duda. La felicidad nunca tiene grandeza.”
Agafat amb pinces pero el soma no deixen de ser les drogues actuals (alcohol, coca i derivats), el control de del poble (xarxes etc), l’alliberació sexual amb els anticonceptius, el tema de parir humans fora de les persones gestants no em sembla tant llunyà, la divisó de classes (en aquest món amb lletres gregues, en el nostre per diners, ètnia etc), el gran empresari dominant-ho tot…
em mola com al principi del llibre s’introdueix la distopia a partir d’una classe a alumnes, d’alguna manera es fa prou lleuger i entenedor. L’aparició del “salvatge” em sembla un tant forçada, encara que el debat que té amb el científic al final m’agrada. La resta? Prou rebuscat i no aporta massa em penso.
Quotes que m’han molat:
“Todo condicionamiento tiende a esto: a lograr que la gente ame su inevitable destino social.”
“La felicidad real siempre aparece escuálida por comparación con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la inestabilidad. Y estar satisfecho de todo no posee el hechizo de una buena lucha contra la desventura, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o una duda. La felicidad nunca tiene grandeza.”
May 7, 2023
Huxley ofereix una descripció impactant d’un mòn utòpic en el que la felicitat és al centre de la societat en detriment de tota la resta de coses que ens fan humans (la passió, el sufriment, l’amor, la lleialtat, la fe, la voluntat).
Com en altres noveles de la ciència ficció de principis de segle XX, els personatges i la història no deixen de ser eines que permeten a l’autor explicar el funcionament i la ideologia d’aquesta societat i contraposar-la a la nostra actual a través del personatge d’en John.
Tot i ser un exercici en imaginació i reflexió molt interessant i estimulant, la manca d’història i personatges captivadors que guiin al lector a través de la novela fan que la lectura sigui farragosa i una mica monòtona, dificultant que el lector compri completament alguns dels aspectes que Huxley planteja.
Com en altres noveles de la ciència ficció de principis de segle XX, els personatges i la història no deixen de ser eines que permeten a l’autor explicar el funcionament i la ideologia d’aquesta societat i contraposar-la a la nostra actual a través del personatge d’en John.
Tot i ser un exercici en imaginació i reflexió molt interessant i estimulant, la manca d’història i personatges captivadors que guiin al lector a través de la novela fan que la lectura sigui farragosa i una mica monòtona, dificultant que el lector compri completament alguns dels aspectes que Huxley planteja.
October 18, 2022
La història és molt bona. Tot i això, l'inici se m'ha fet bastant llarg i pesat. A mig llibre agafa més ritme i interès. El final també m'ha deixat molt que desitjar.
April 17, 2024
Visca els salvatges
December 17, 2025
llibre que utilitzaré com a filtre, si algú vertaderament gaudeix llegint això ja no me fio…
January 27, 2024
M'ha deixat un sabor agredolç. El concepte és molt interessant, i el plantejament inicial és de lo millor que té ell llibre, però la trama se'm fa un pel simple i previsible. Els personatges, tot i que penso que podrien tenir més profunditat, son prou complexos com per dotar de la trama de l'interès necessari per seguir llegint. Tot i haver-me deixat aquesta sensació, crec que en relectura guanyaria moltíssim
May 29, 2026
L'estil potser és una mica farragós però mare meva! Senzillament increïble l'actualitat de totes les crítiques que hi trobem en aquesta novel·la. Per alguna raó és un clàssic del segle passat.
April 17, 2025
Capítols preferits els de la reserva, personatge preferit John. De meitat cap al final, millore més el llibre. Ha estat xulo.
Molt guays els capítols finals amb el inventor i John intercanviant pensaments i explicant la civilització moderna Ford.
Molt guays els capítols finals amb el inventor i John intercanviant pensaments i explicant la civilització moderna Ford.
December 14, 2025
Calificació sense haver acabat el llibre (falta poc menys de la meitat).
M'ha paregut un llibre sense cap tipus d'aura, tedios, personatges que generen cero empatia, i que no em desperta cap interès com sí q ho podia fer la sinopsi.
Se m'ha fet tant bola que l'he hagut de deixar. Crec q igual és un llibre interessant per debatre a un grup de lectura, per exemple, perque es poden traure temes com el classisme, el racisme, la medicalització de la societat, temes culturals i de relacions... pero pese a tindre temes que en principi em semblarien interessants, estan presentats d'una forma que fa ue el llibre no siga per a mi.
M'ha paregut un llibre sense cap tipus d'aura, tedios, personatges que generen cero empatia, i que no em desperta cap interès com sí q ho podia fer la sinopsi.
Se m'ha fet tant bola que l'he hagut de deixar. Crec q igual és un llibre interessant per debatre a un grup de lectura, per exemple, perque es poden traure temes com el classisme, el racisme, la medicalització de la societat, temes culturals i de relacions... pero pese a tindre temes que en principi em semblarien interessants, estan presentats d'una forma que fa ue el llibre no siga per a mi.
August 4, 2026
Com a societat estem jodidos del tot
April 26, 2016
"Reclamo el dret a ser desgraciat"
April 2, 2013
Aldous Leonard Huxley, va néixer el 1894 en un comptat de Londres i va morir 69 anys després a Los Ángeles. Es va graduar en literatura anglesa a Oxford. Les seves primeres obres daten dels anys 20, en forma de versos, prosa i més tard novel·la. Al llarg de la seva vida viatja per diferents països, sempre acompanyat per la seva dona, Marie Nys, d'origen Belga i refugiada a Anglaterra durant la primera guerra mundial. El 1932 publica Un mundo feliz, la seva obra més reconeguda. La dècada dels 40 la dedica a una literatura influenciada per la religiositat de l'Índia i es relaciona amb la societat Vedanta a Los Ángeles, un grup religiós basat en els llibres sagrats de l'Índia, fins a la dècada dels 60. La seva última obra data de 1963, titulada Literatura i ciència. Va morir el 22 de novembre de 1963, el mateix dia que assassinaven el president dels Estats Units John F. Kennedy.
Un mundo feliz es situa en una societat futurista i distòpica. La llibertat i l'individualisme han estat suprimits, donant pas a un orde mundial regit pels 10 Controladors o Interventors, que vetllen perquè es mantingui un sistema basat en la felicitat ingènua, lliure de pensament. La societat està dividida en cinc castes, sent els Alfa la casta superior i els Èpsilon l'inferior.
Cada individu pertany a una d'aquestes castes, que es decideixen des del moment de la fecundació de l'òvul. En Un mundo feliç la reproducció natural ha quedat eliminada. La reproducció es basa en un procés sintètic per laboratori que permet crear castes inferiors d'individus idèntics, desenes a partir d'un sol òvul. Els embrions creixen en ampolletes, sotmesos a processos químics que els preparen per la seva casta. Alts, musculats i intel·ligents en el cas dels Alfa, el contrari en el cas dels Èpsilon. Al néixer es condiciona a cada persona per què encaixi en la seva casta i no tingui desitjos de canviar la seva situació, perquè compleixi el seu paper en societat i això el faci feliç. Part important del condicionament es basa en convertir el sexe en una activitat sense tabús, permetent que se'n parli obertament, que es realitzi sense lligams sentimentals, en qualsevol moment.
La moralitat està governada per un Déu anomenat Ford, de l'empresari Henry Ford, tot i que la religió està estrictament prohibida, com la filosofia, la literatura i qualsevol disciplina que convidi a la reflexió i al pensament individual. Per mantenir l'estat de felicitat absurda de la població existeix el Soma, una droga que ajuda a escapar de la realitat i a suprimir qualsevol sentiment de tristesa o frustració.
El protagonista de la història és Bernard Marx. Classe Alfa que per un error de laboratori no gaudeix de la bellesa física de la casta. El defecte físic i el trauma que comporta han permès a Bernard desenvolupar certa consciència i qüestionar-se el sistema social. Està enamorat de Lenina, una noia perfectament condicionada pel sistema i que no participa de les seves idees heterodoxes. A partir de la meitat del llibre apareix un salvatge. Fill de la civilització però que ha crescut en les “reserves”, lloc on el sistema no ha arribat i que recorda a les reserves de nadius americans actuals. Hi regna la brutícia, la tradició, la família i la religió. Bernard porta el salvatge i a la seva mare a la civilització. El salvatge desperta la curiositat dels civilitzats i Bernard aprofita la fama del salvatge per encaixar en la societat que fins ara l'havia rebutjat. Qui no hi encaixa és el salvatge, que al final decideix fugir a un far deshabitat. Allí segueix essent assetjat per curiosos i periodistes fins que finalment, i de manera una mica rocambolesca, participa d'una gran orgia i es suïcida, com a símbol de la completa destrucció de valors i de la impossibilitat de fugir de la societat.
Cal destacar els dos personatges de la narració que demostren més intel·ligència. Helmholtz Watson és un treballador Alfa de gran intel·ligència que vol ser escriptor, però està convençut que si encaixa en societat, mai tindrà res a escriure. Per aquest motiu col·labora en els desafiaments del salvatge i és amic de Bernard. Quan els desterren per heterodoxos, ho considera una oportunitat per conèixer els límits del sistema, en lloc d'entrar en pànic com el seu amic Bernard. L'interventor, en canvi, en els seus temps de joventut va poder escollir entre ser desterrat o col·laborar de ple en el sistema, i va escollir l'última opció. És un home que gaudeix de la literatura prohibida i que és perfectament conscient dels defectes de l'estructura social. És gràcies a ells que s'explica i s'entén la retorçada maquinària de l'ordre mundial, ja que entre els dos la qüestionen o la defensen pel lector. En comparació el protagonista, Bernard, sembla relegat a una categoria intel·lectual més baixa. Sempre ple de dubtes, pors, traumes i enveges. Actua de manera visceral i només rebutja el sistema perquè no hi encaixa, no perquè ideològica i moralment li sembli incorrecte.
Bernard provoca sentiments contradictoris al lector. És menyspreable com aprofita qualsevol oportunitat per poder formar part d'un sistema que tant ha criticat i els seus intents d'encaixar resulten ridículs i llastimosos. Tot i així també desperta certa simpatia. És relativament comprensible que algú que ha hagut de viure sempre envoltat de rebuig quan troba una oportunitat de sentir-se acceptat l'aprofiti. Ell és l'autèntica víctima d'un sistema que imposa una felicitat fictícia als seus ciutadans. Bernard permet veure aquest sistema des de la perspectiva de qui no hi és, les reaccions dels “condicionats” davant d'una paraula heterodoxa i la incomprensió absoluta de tot allò que no sigui treball, sexe i diversió infantil.
El salvatge també permet observar el sistema des de la distància, en aquest cas completa ja que és el pont d'unió entre les dues realitats que presenta Huxley. És un noi de moral més propera a del lector perquè recorda a les arrels històriques socials, i així permet crear empatia amb les seves contradiccions, dubtes i sentiments. És l'antagonista absolut a qualsevol civilitzat. No entén com funciona la societat ni ho vol entendre.
Personatges com Lenina, Fanny Crowne i Henry Foster, absolutament sotmesos al condicionament conductivista, són absurds i desagradables. El seu sistema de valors prové d'eslògans repetits infinites vegades mentre dormien durant la seva infància, per una tècnica anomenada hipnopèdia. Consisteix en repetir un missatge durant el son centenars de vegades fins que el subjecte el consideri una veritat absoluta. La seva capacitat de reflexió és inexistent i la seva reacció davant l'heterodòxia és l'infantilisme. Tot això es fa evident amb Lenina quan Bernard li explica els seus dubtes amb la societat i quan la porta a la reserva de salvatges. La seva solució a tots els problemes és el Soma o el sexe. Tampoc és capaç de comprendre res del que li diu un salvatge que ha llegit Shakespeare i quan la rebutja, ella assumeix que és perquè està massa grassa.
Cada personatge presenta una realitat diferent i una manera d'entendre la societat diferent. Helmholtz des del rebuig intel·lectual, Bernard des del rebuig emocional, el salvatge des del rebuig per incomprensió i Lenina des de l'acceptació cega. Cadascú convida a una reflexió diferent, obliga el lector a posicionar-se i a prendre partit. Personalment el personatge que m'ha agradat és Helmholtz, però els més enriquidors i humans són sens dubte Bernard i el salvatge.
L'ordre social per si sol ja és un personatge més. Cada una de les noves lleis morals que apareixen al llarg del llibre és més esgarrifosa que l'anterior. La societat es fonamenta sobre tres pilars perpetuats pel condicionament: col·lectivitat, consum i ignorància. La col·lectivitat es basa en el sexe sistemàtic practicat indistintament que ajuda a perpetuar l'eliminació de la individualitat, la supressió del concepte “família” i el deslligament de qualsevol sentiment cap a una altra persona. El consumisme rebutja tot allò que es pugui considerar vell, i proposa l'oci consumista com a única forma d'oci. I finalment la ignorància, fruit dels altres dos conceptes i del Soma, la droga que es consumeix sempre que l'individu no es sent feliç i que per tan, podria tenir un moment de debilitat i reflexió. La ciència i la tecnologia, els grans avenços de la humanitat, també es converteixen en instruments de control i de propagació de la ignorància. Ni tan sols aquells que participen de la ciència coneixen els seus objectius reals, ja que només tenen nocions de la petita parcel·la que els pertoca.
El llibre afirma qua la religió ha quedat obsoleta perquè no hi ha lloc pel pensament, la meditació i la contemplació, però no és una afirmació exacta. La religió només s'ha transformat, el nom del déu ha canviat, com ha passat tantíssimes vegades al llarg de la història. Simplement s'ha implantat una moral religiosa més adaptada a les necessitats de control de població. Així com el catolicisme alliçona sobre el valor de la família, el fordisme envia el missatge oposat. La mateixa religió amb diferent màscara, mantenint l'objectiu de les religions: el control de les masses.
El més interessant del llibre podria ser analitzar com es comporten aquests tres conceptes en la nostra societat. Potser el col·lectivisme és el que menys es reprodueix. La nostra societat es basa en una classe baixa rebutjada; una classe mitja, la més extensa, bastant unificada en comportament; i una classe alta desconeguda. La classe mitja convé que sigui dòcil però vanagloria aquells que aconsegueixen canviar d'estament, a l'estil de “el sueño americano” i aquí és on més difereix de Un mundo feliz, que no permet que els ciutadans ni pretenguin ascendir de casta.
El consum és el més fàcil de comparar. Es repeteix al llarg del llibre la necessitat de que les masses consumeixin continua i innecessàriament, que llencin allò que encara funciona per comprar el model més nou, que no arreglin el que es pugui haver trencat i que la seva autoestima i gairebé la seva felicitat es basi en la constant renovació material. No és res estrany en la societat real occidental. Potser el llibre ho porta a un extrem però és perfectament identificable el patró de l'economia de mercat per la que es regeixen els països desenvolupats. Fins i tot en l'oci, ja que cada cop i ha menys activitats de lleure que siguin de pagament.
La ignorància de les masses es comporta diferent al llibre que a la realitat, si més no les comparacions passen a un pla metafòric. El nostre Soma és el consumisme. El nostre condicionament passa per l'educació bàsica, les restes de la moralitat religiosa i el consum de mitjans de comunicació banals, des de la publicitat als programes d'entreteniment. La investigació científica no està prohibida. El mecanisme és més subtil, ja que simplement no s'inverteix en ciència que no pugui traduir-se en beneficis econòmics milionaris.
Un mundo feliz volia ser un retrat de la societat entreguerres europea, per apuntar els seus errors i degradació. Llegint-lo des de la perspectiva que ofereixen gairebé 100 anys, la reflexió a què convida és igual de vàlida. Gaudeix d'elements que segueixen vigents, com la caracterització dels personatges, la crítica a una societat que elimina les diferències, l'immobilisme polític, el consumisme irracional com a motor de l'economia i la desvalorització de l'intel·lecte. Tot i així no puc evitar mostrar-me reticent a alguns conceptes que crec que han quedat obsolets, o que difereixen del meu sistema de valors. Un mundo feliz retrata la pèrdua de la religiositat com a origen de tots els mals, tot i que una societat amb valors pot estar totalment desvinculada de qualsevol creença d'ésser eterns i omnipotents. La vida sexual que presenta és desagradable però també proposa una moral que considero obsoleta. Evidentment la sexualitat dels personatges condicionats és absolutament extrema, però del llibre es desprèn que Huxley demonitza qualsevol situació en que el sexe pugui ser simplement una diversió enlloc d'un acte d'amor sincer. Les situacions de sexe desvinculades de l'amor es retraten negatives portades a l'extrem, però que també es descriurien així en una situació menys límit. El problema real és l'eliminació de la família i de qualsevol sentiment d'amor per tal de prevenir el de desamor.
Un llibre imprescindible. Està escrit des de la veu dels diferents personatges dedicant a cada un des d'una sola línia a paràgrafs sencers. La lectura és ràpida i la reflexió posterior és llarga. És un llibre breu, d'idees clares i concentrades, que no es distreu amb històries paral·leles ni es recrea en situacions secundaries. Cada personatge introdueix una reflexió nova i sorprenent, que fa avançar la trama i que enriqueix la història. En definitiva, una lectura obligada que representa una sàtira catastrofista del futur prenent com a referència un present prou destruït.
Un mundo feliz es situa en una societat futurista i distòpica. La llibertat i l'individualisme han estat suprimits, donant pas a un orde mundial regit pels 10 Controladors o Interventors, que vetllen perquè es mantingui un sistema basat en la felicitat ingènua, lliure de pensament. La societat està dividida en cinc castes, sent els Alfa la casta superior i els Èpsilon l'inferior.
Cada individu pertany a una d'aquestes castes, que es decideixen des del moment de la fecundació de l'òvul. En Un mundo feliç la reproducció natural ha quedat eliminada. La reproducció es basa en un procés sintètic per laboratori que permet crear castes inferiors d'individus idèntics, desenes a partir d'un sol òvul. Els embrions creixen en ampolletes, sotmesos a processos químics que els preparen per la seva casta. Alts, musculats i intel·ligents en el cas dels Alfa, el contrari en el cas dels Èpsilon. Al néixer es condiciona a cada persona per què encaixi en la seva casta i no tingui desitjos de canviar la seva situació, perquè compleixi el seu paper en societat i això el faci feliç. Part important del condicionament es basa en convertir el sexe en una activitat sense tabús, permetent que se'n parli obertament, que es realitzi sense lligams sentimentals, en qualsevol moment.
La moralitat està governada per un Déu anomenat Ford, de l'empresari Henry Ford, tot i que la religió està estrictament prohibida, com la filosofia, la literatura i qualsevol disciplina que convidi a la reflexió i al pensament individual. Per mantenir l'estat de felicitat absurda de la població existeix el Soma, una droga que ajuda a escapar de la realitat i a suprimir qualsevol sentiment de tristesa o frustració.
El protagonista de la història és Bernard Marx. Classe Alfa que per un error de laboratori no gaudeix de la bellesa física de la casta. El defecte físic i el trauma que comporta han permès a Bernard desenvolupar certa consciència i qüestionar-se el sistema social. Està enamorat de Lenina, una noia perfectament condicionada pel sistema i que no participa de les seves idees heterodoxes. A partir de la meitat del llibre apareix un salvatge. Fill de la civilització però que ha crescut en les “reserves”, lloc on el sistema no ha arribat i que recorda a les reserves de nadius americans actuals. Hi regna la brutícia, la tradició, la família i la religió. Bernard porta el salvatge i a la seva mare a la civilització. El salvatge desperta la curiositat dels civilitzats i Bernard aprofita la fama del salvatge per encaixar en la societat que fins ara l'havia rebutjat. Qui no hi encaixa és el salvatge, que al final decideix fugir a un far deshabitat. Allí segueix essent assetjat per curiosos i periodistes fins que finalment, i de manera una mica rocambolesca, participa d'una gran orgia i es suïcida, com a símbol de la completa destrucció de valors i de la impossibilitat de fugir de la societat.
Cal destacar els dos personatges de la narració que demostren més intel·ligència. Helmholtz Watson és un treballador Alfa de gran intel·ligència que vol ser escriptor, però està convençut que si encaixa en societat, mai tindrà res a escriure. Per aquest motiu col·labora en els desafiaments del salvatge i és amic de Bernard. Quan els desterren per heterodoxos, ho considera una oportunitat per conèixer els límits del sistema, en lloc d'entrar en pànic com el seu amic Bernard. L'interventor, en canvi, en els seus temps de joventut va poder escollir entre ser desterrat o col·laborar de ple en el sistema, i va escollir l'última opció. És un home que gaudeix de la literatura prohibida i que és perfectament conscient dels defectes de l'estructura social. És gràcies a ells que s'explica i s'entén la retorçada maquinària de l'ordre mundial, ja que entre els dos la qüestionen o la defensen pel lector. En comparació el protagonista, Bernard, sembla relegat a una categoria intel·lectual més baixa. Sempre ple de dubtes, pors, traumes i enveges. Actua de manera visceral i només rebutja el sistema perquè no hi encaixa, no perquè ideològica i moralment li sembli incorrecte.
Bernard provoca sentiments contradictoris al lector. És menyspreable com aprofita qualsevol oportunitat per poder formar part d'un sistema que tant ha criticat i els seus intents d'encaixar resulten ridículs i llastimosos. Tot i així també desperta certa simpatia. És relativament comprensible que algú que ha hagut de viure sempre envoltat de rebuig quan troba una oportunitat de sentir-se acceptat l'aprofiti. Ell és l'autèntica víctima d'un sistema que imposa una felicitat fictícia als seus ciutadans. Bernard permet veure aquest sistema des de la perspectiva de qui no hi és, les reaccions dels “condicionats” davant d'una paraula heterodoxa i la incomprensió absoluta de tot allò que no sigui treball, sexe i diversió infantil.
El salvatge també permet observar el sistema des de la distància, en aquest cas completa ja que és el pont d'unió entre les dues realitats que presenta Huxley. És un noi de moral més propera a del lector perquè recorda a les arrels històriques socials, i així permet crear empatia amb les seves contradiccions, dubtes i sentiments. És l'antagonista absolut a qualsevol civilitzat. No entén com funciona la societat ni ho vol entendre.
Personatges com Lenina, Fanny Crowne i Henry Foster, absolutament sotmesos al condicionament conductivista, són absurds i desagradables. El seu sistema de valors prové d'eslògans repetits infinites vegades mentre dormien durant la seva infància, per una tècnica anomenada hipnopèdia. Consisteix en repetir un missatge durant el son centenars de vegades fins que el subjecte el consideri una veritat absoluta. La seva capacitat de reflexió és inexistent i la seva reacció davant l'heterodòxia és l'infantilisme. Tot això es fa evident amb Lenina quan Bernard li explica els seus dubtes amb la societat i quan la porta a la reserva de salvatges. La seva solució a tots els problemes és el Soma o el sexe. Tampoc és capaç de comprendre res del que li diu un salvatge que ha llegit Shakespeare i quan la rebutja, ella assumeix que és perquè està massa grassa.
Cada personatge presenta una realitat diferent i una manera d'entendre la societat diferent. Helmholtz des del rebuig intel·lectual, Bernard des del rebuig emocional, el salvatge des del rebuig per incomprensió i Lenina des de l'acceptació cega. Cadascú convida a una reflexió diferent, obliga el lector a posicionar-se i a prendre partit. Personalment el personatge que m'ha agradat és Helmholtz, però els més enriquidors i humans són sens dubte Bernard i el salvatge.
L'ordre social per si sol ja és un personatge més. Cada una de les noves lleis morals que apareixen al llarg del llibre és més esgarrifosa que l'anterior. La societat es fonamenta sobre tres pilars perpetuats pel condicionament: col·lectivitat, consum i ignorància. La col·lectivitat es basa en el sexe sistemàtic practicat indistintament que ajuda a perpetuar l'eliminació de la individualitat, la supressió del concepte “família” i el deslligament de qualsevol sentiment cap a una altra persona. El consumisme rebutja tot allò que es pugui considerar vell, i proposa l'oci consumista com a única forma d'oci. I finalment la ignorància, fruit dels altres dos conceptes i del Soma, la droga que es consumeix sempre que l'individu no es sent feliç i que per tan, podria tenir un moment de debilitat i reflexió. La ciència i la tecnologia, els grans avenços de la humanitat, també es converteixen en instruments de control i de propagació de la ignorància. Ni tan sols aquells que participen de la ciència coneixen els seus objectius reals, ja que només tenen nocions de la petita parcel·la que els pertoca.
El llibre afirma qua la religió ha quedat obsoleta perquè no hi ha lloc pel pensament, la meditació i la contemplació, però no és una afirmació exacta. La religió només s'ha transformat, el nom del déu ha canviat, com ha passat tantíssimes vegades al llarg de la història. Simplement s'ha implantat una moral religiosa més adaptada a les necessitats de control de població. Així com el catolicisme alliçona sobre el valor de la família, el fordisme envia el missatge oposat. La mateixa religió amb diferent màscara, mantenint l'objectiu de les religions: el control de les masses.
El més interessant del llibre podria ser analitzar com es comporten aquests tres conceptes en la nostra societat. Potser el col·lectivisme és el que menys es reprodueix. La nostra societat es basa en una classe baixa rebutjada; una classe mitja, la més extensa, bastant unificada en comportament; i una classe alta desconeguda. La classe mitja convé que sigui dòcil però vanagloria aquells que aconsegueixen canviar d'estament, a l'estil de “el sueño americano” i aquí és on més difereix de Un mundo feliz, que no permet que els ciutadans ni pretenguin ascendir de casta.
El consum és el més fàcil de comparar. Es repeteix al llarg del llibre la necessitat de que les masses consumeixin continua i innecessàriament, que llencin allò que encara funciona per comprar el model més nou, que no arreglin el que es pugui haver trencat i que la seva autoestima i gairebé la seva felicitat es basi en la constant renovació material. No és res estrany en la societat real occidental. Potser el llibre ho porta a un extrem però és perfectament identificable el patró de l'economia de mercat per la que es regeixen els països desenvolupats. Fins i tot en l'oci, ja que cada cop i ha menys activitats de lleure que siguin de pagament.
La ignorància de les masses es comporta diferent al llibre que a la realitat, si més no les comparacions passen a un pla metafòric. El nostre Soma és el consumisme. El nostre condicionament passa per l'educació bàsica, les restes de la moralitat religiosa i el consum de mitjans de comunicació banals, des de la publicitat als programes d'entreteniment. La investigació científica no està prohibida. El mecanisme és més subtil, ja que simplement no s'inverteix en ciència que no pugui traduir-se en beneficis econòmics milionaris.
Un mundo feliz volia ser un retrat de la societat entreguerres europea, per apuntar els seus errors i degradació. Llegint-lo des de la perspectiva que ofereixen gairebé 100 anys, la reflexió a què convida és igual de vàlida. Gaudeix d'elements que segueixen vigents, com la caracterització dels personatges, la crítica a una societat que elimina les diferències, l'immobilisme polític, el consumisme irracional com a motor de l'economia i la desvalorització de l'intel·lecte. Tot i així no puc evitar mostrar-me reticent a alguns conceptes que crec que han quedat obsolets, o que difereixen del meu sistema de valors. Un mundo feliz retrata la pèrdua de la religiositat com a origen de tots els mals, tot i que una societat amb valors pot estar totalment desvinculada de qualsevol creença d'ésser eterns i omnipotents. La vida sexual que presenta és desagradable però també proposa una moral que considero obsoleta. Evidentment la sexualitat dels personatges condicionats és absolutament extrema, però del llibre es desprèn que Huxley demonitza qualsevol situació en que el sexe pugui ser simplement una diversió enlloc d'un acte d'amor sincer. Les situacions de sexe desvinculades de l'amor es retraten negatives portades a l'extrem, però que també es descriurien així en una situació menys límit. El problema real és l'eliminació de la família i de qualsevol sentiment d'amor per tal de prevenir el de desamor.
Un llibre imprescindible. Està escrit des de la veu dels diferents personatges dedicant a cada un des d'una sola línia a paràgrafs sencers. La lectura és ràpida i la reflexió posterior és llarga. És un llibre breu, d'idees clares i concentrades, que no es distreu amb històries paral·leles ni es recrea en situacions secundaries. Cada personatge introdueix una reflexió nova i sorprenent, que fa avançar la trama i que enriqueix la història. En definitiva, una lectura obligada que representa una sàtira catastrofista del futur prenent com a referència un present prou destruït.
November 1, 2023
L'inici de la història em va costar, però a mesura que anava avançant tenia ganes de saber més d'aquest món que va crear Huxley a principis del segle XX. Un món que m'ha semblat una barreja de GATTACA, la República de Plató i Orwell. Hi ha certs punts de l'obra que m'han flipat, però altres crec que els manca més desenvolupament i se m'han fet més pesats de llegir, per això no li poso cinc estrelles, tot i ser un MUST.
Ens trobem en un futur distòpic, tot i ser plantejat com una utopia per als ciutadans d'aquest món. Els éssers humans han deixat de néixer, ara són "fabricats" en laboratoris, com si es tractés d'un producte industrial. Cada ésser humà està preparat per la funció social que haurà de fer al llarg de la seva vida. Les seves emocions i condició física han d'anar destinades a satisfer un rol concret dins de la societat. L'eugenèsia juga un paper clau en aquesta història. Els humans ja no envelleixen, no pateixen malalties i no tenen por a la mort.
Ens trobem uns humans que han deixat enrere aquelles emocions i alteracions externes que podien perjudicar la seva estabilitat mental, com la mort, la ruptura amb una parella, l'estrès laboral, o l'amor en si. La humanitat ha assolit la FELICITAT a partir de l'estabilitat.
La primera norma per aconseguir la felicitat en aquesta societat és acceptar el rol social que t'ha sigut assignat. Per això els nadons són "decantats", fabricats en laboratoris on ja se'ls prepara i modela perquè abracin el seu rol.
Per poder assolir aquest món feliç, els humans han hagut de renunciar a la consciència individual. Només existeix la comunitat. La idea de crear una família, tenir una parella o voler sortir-se de la norma són actes o accions no tolerades per la societat. Aquest fet també comporta la renúncia a la literatura, el cinema, la poesia, la religió, etc. Una humanitat que viu constantment de la feina, les festes, la droga i el sexe. De fet, en aquesta societat perfecte, la droga coneguda com a "soma" juga un paper clau. Una droga que sembla opi, un narcòtic que utilitzen els habitants d'aquest món quan pateixen certs moments que trastoquen la seva suposada estabilitat. Observem que aquest món no funciona correctament quan tots els seus ciutadans són addictes a aquesta droga que els va matant lentament.
En aquest món feliç hi ha una sèrie de persones destinades a la infelicitat. Aquells embrions que per error no han estat ben decantats i tard d'hora acaben actuant de forma anormal segons els patrons de la comunitat. A aquests se'ls veu com persones estranyes que és necessari apartar-les de la comunitat. De fet, actuen estrany perquè són les úniques que tenen consciència individual, i es van adonant que certs actes que són acceptats per tota la comunitat no són correctes. Anhelen ser humans, tornar a estimar, llegir, escriure, viure de veritat, sense dependre del narcòtic del soma per poder ser "feliç".
El segon contrapunt són els "incivilitzats" pobles indis que es troben tancats en certes reserves del territori. Els incivilitzats són aquells humans que encara actuen com ho feien els humans abans de descobrir tota aquesta enginyeria genètica que ha creat l'ésser humà. És a dir, humans que creixen, envelleixen, moren, estimen, tenen parelles, pareixen, tenen fills i són inestables emocionalment. Personalment, el millor moment del llibre és quan el "salvatge" i un dels líders d'aquest món distòpic tenen una conversa sobre el funcionament d'aquesta societat. El "salvatge" critica tots els elements distòpics d'aquest món que han creat, destacant que s'ha robat la llibertat als homes a canvi de tenir una "vida còmoda".
> Es que a mí me gustan los inconvenientes.
> A nosotros no -dijo el intervenor-. Preferimos hacer las cosas con comodidad.
> Pues yo no quiero comodidad. Yo quiero a Dios, quiero poesía, peligro real, libertad, bondad, pecado.
> En suma -dijo Mustafá Mond-, usted reclama el derecho a ser desgraciado.
> Muy bien, de acuerdo -dijo el salvaje, en tono de reto-. Reclamo el derecho a ser desgraciado.
> Sin hablar del derecho a envejecer, a volverse feo e impotente, a tener sífilis y cáncer, a pasar hambre, a ser piojoso, a vivir en el temor constante de lo que pueda ocurrir mañana; el derecho, en fin, a ser un hombre atormentado.
> Siguió un largo silencio.
> Reclamo todos estos derechos -concluyó el salvaje.
Podem confirmar que Huxley ha acabat sent un gran visionari. Gran part dels problemes que destaca l'autor en aquesta distopia ja es poden veure en la nostra societat. Vivim en un "món perfecte", el capitalisme, el sistema econòmic que ha generat més riquesa i benestar la història. Ara bé, ens trobem en un moment preocupant d'alts nivells de depressió, on un elevat nombre de persones depenen d'antidepressius. Les xarxes socials i les plataformes de streaming també s'han acabat convertint en el soma del nostre temps. Tens un mal dia? Estàs avorrit? Instantàniament obres Instagram, TikTok, Youtube... Unes xarxes socials que també promouen la necessitat de crear aquesta falsa careta de felicitat, on sembla que tots vivim una vida perfecta. Unes xarxes socials que impulsen continguts de 10-15 segons. Llegir ja comença a ser gairebé un acte revolucionari.
>Pero ¿por qué está prohibido? -preguntó el salvaje.
En la excitación que le producía el hecho de conocer a un hombre que había leído a Shakespeare, había olvidado momentáneamente todo lo demás.
El interventor se encogió de hombros.
>Porque es antiguo; ésta es la razón principal. Aquí las cosas antiguas no nos son útiles.
>¿Aunque sean bellas?
>Especialmente cuando son bellas. La belleza ejerce una atracción, y nosotros no queremos que la gente se sienta atraída por cosas antiguas. Queremos que les gusten las nuevas.
Ens trobem en un futur distòpic, tot i ser plantejat com una utopia per als ciutadans d'aquest món. Els éssers humans han deixat de néixer, ara són "fabricats" en laboratoris, com si es tractés d'un producte industrial. Cada ésser humà està preparat per la funció social que haurà de fer al llarg de la seva vida. Les seves emocions i condició física han d'anar destinades a satisfer un rol concret dins de la societat. L'eugenèsia juga un paper clau en aquesta història. Els humans ja no envelleixen, no pateixen malalties i no tenen por a la mort.
Ens trobem uns humans que han deixat enrere aquelles emocions i alteracions externes que podien perjudicar la seva estabilitat mental, com la mort, la ruptura amb una parella, l'estrès laboral, o l'amor en si. La humanitat ha assolit la FELICITAT a partir de l'estabilitat.
La primera norma per aconseguir la felicitat en aquesta societat és acceptar el rol social que t'ha sigut assignat. Per això els nadons són "decantats", fabricats en laboratoris on ja se'ls prepara i modela perquè abracin el seu rol.
Per poder assolir aquest món feliç, els humans han hagut de renunciar a la consciència individual. Només existeix la comunitat. La idea de crear una família, tenir una parella o voler sortir-se de la norma són actes o accions no tolerades per la societat. Aquest fet també comporta la renúncia a la literatura, el cinema, la poesia, la religió, etc. Una humanitat que viu constantment de la feina, les festes, la droga i el sexe. De fet, en aquesta societat perfecte, la droga coneguda com a "soma" juga un paper clau. Una droga que sembla opi, un narcòtic que utilitzen els habitants d'aquest món quan pateixen certs moments que trastoquen la seva suposada estabilitat. Observem que aquest món no funciona correctament quan tots els seus ciutadans són addictes a aquesta droga que els va matant lentament.
En aquest món feliç hi ha una sèrie de persones destinades a la infelicitat. Aquells embrions que per error no han estat ben decantats i tard d'hora acaben actuant de forma anormal segons els patrons de la comunitat. A aquests se'ls veu com persones estranyes que és necessari apartar-les de la comunitat. De fet, actuen estrany perquè són les úniques que tenen consciència individual, i es van adonant que certs actes que són acceptats per tota la comunitat no són correctes. Anhelen ser humans, tornar a estimar, llegir, escriure, viure de veritat, sense dependre del narcòtic del soma per poder ser "feliç".
El segon contrapunt són els "incivilitzats" pobles indis que es troben tancats en certes reserves del territori. Els incivilitzats són aquells humans que encara actuen com ho feien els humans abans de descobrir tota aquesta enginyeria genètica que ha creat l'ésser humà. És a dir, humans que creixen, envelleixen, moren, estimen, tenen parelles, pareixen, tenen fills i són inestables emocionalment. Personalment, el millor moment del llibre és quan el "salvatge" i un dels líders d'aquest món distòpic tenen una conversa sobre el funcionament d'aquesta societat. El "salvatge" critica tots els elements distòpics d'aquest món que han creat, destacant que s'ha robat la llibertat als homes a canvi de tenir una "vida còmoda".
> Es que a mí me gustan los inconvenientes.
> A nosotros no -dijo el intervenor-. Preferimos hacer las cosas con comodidad.
> Pues yo no quiero comodidad. Yo quiero a Dios, quiero poesía, peligro real, libertad, bondad, pecado.
> En suma -dijo Mustafá Mond-, usted reclama el derecho a ser desgraciado.
> Muy bien, de acuerdo -dijo el salvaje, en tono de reto-. Reclamo el derecho a ser desgraciado.
> Sin hablar del derecho a envejecer, a volverse feo e impotente, a tener sífilis y cáncer, a pasar hambre, a ser piojoso, a vivir en el temor constante de lo que pueda ocurrir mañana; el derecho, en fin, a ser un hombre atormentado.
> Siguió un largo silencio.
> Reclamo todos estos derechos -concluyó el salvaje.
Podem confirmar que Huxley ha acabat sent un gran visionari. Gran part dels problemes que destaca l'autor en aquesta distopia ja es poden veure en la nostra societat. Vivim en un "món perfecte", el capitalisme, el sistema econòmic que ha generat més riquesa i benestar la història. Ara bé, ens trobem en un moment preocupant d'alts nivells de depressió, on un elevat nombre de persones depenen d'antidepressius. Les xarxes socials i les plataformes de streaming també s'han acabat convertint en el soma del nostre temps. Tens un mal dia? Estàs avorrit? Instantàniament obres Instagram, TikTok, Youtube... Unes xarxes socials que també promouen la necessitat de crear aquesta falsa careta de felicitat, on sembla que tots vivim una vida perfecta. Unes xarxes socials que impulsen continguts de 10-15 segons. Llegir ja comença a ser gairebé un acte revolucionari.
>Pero ¿por qué está prohibido? -preguntó el salvaje.
En la excitación que le producía el hecho de conocer a un hombre que había leído a Shakespeare, había olvidado momentáneamente todo lo demás.
El interventor se encogió de hombros.
>Porque es antiguo; ésta es la razón principal. Aquí las cosas antiguas no nos son útiles.
>¿Aunque sean bellas?
>Especialmente cuando son bellas. La belleza ejerce una atracción, y nosotros no queremos que la gente se sienta atraída por cosas antiguas. Queremos que les gusten las nuevas.
This entire review has been hidden because of spoilers.
August 3, 2023
4'4/5
He de dir tantes coses sobre aquest llibre que em faltarà espai. Agárrense que vienen curvas.
Un món feliç, un món construït per una societat dividida en castes amb diferents feines, privilegis i colors segons a la que pertanys.
Tots pensen igual perquè des que neixen, mentre dormen, se'ls adoctrina amb àudios i normes a través dels coixins.
Un món feliç perquè se'ls domestica a prendre soma (droga que et fa feliç) cada cop que els hi arriba tristesa, ira o un tros de realitat. Un món on tots són de tots, LITERALMENT (la monogàmia per ells és il·legal). On no hi ha pares perquè tots són criats com a màquines i on tots aprecien tant la seva casta, que ni els més desgraciats creuen que ho són. Un món sense guerres ni problemes, sense perdre la joventut= "molta estabilitat social i sobretot un món feliç".
Sense déus ni religions. De fet, només alaben la presència de Henry Ford (fundador de la marca de cotxes Ford), qui irònicament a través de les seves fàbriques va plantejar la teoria de treballar eficientment cadascú en el seu lloc (fordisme). Això està molt reflectit en el llibre.
Aquesta és la societat que se't planteja des que comences a llegir les primeres pàgines del llibre. A tot això, jo ja pensava que dintre d'aquest món no passaria res. Però encara que una mica tard, es desenvolupa el nus (que m'encanta perquè mai se centra només en un únic personatge). Un nus que et diu que dins la norma hi ha l'excepció. Persones que no en tenen prou amb la felicitat.
Per altra banda, existeix allunyat d'aquesta societat, un altre lloc on viuen els "salvatges". Bàsicament nosaltres, els humans que tenen pares i mares, religió, tenen diversitat d'opinió, es fan grans i acostumen a ser monògams...etc
Què passa quan un" salvatge" arriba a la societat fordista? Doncs és una locura de llibre.
Molts cops he arribat a posicionar-me a favor de les dues bandes, perquè realment l'autor t'ho fa creure.
Diversos personatges plantegen qüestions que m'han fet pensar, i havia de deixar per escrit:
La idea que en el seu món no hi ha religió perquè sempre es mantenen joves i actius.
No cal religió, "perquè dit ràpidament", la fe de creure en un Déu és causada per satisfer totes les nostres pèrdues i necessitats. En un món on et mantens sempre jove, on la gent és individualista i on vius sempre dins la felicitat no necessites aferrar-te a un Déu, perquè no tens cap pèrdua.
Conclusió mental de la Judit en el nostre món:
la religió només sobreviu degut a les persones grans (que a part de ser les més inculcades des de petites, són aquelles que pateixen cada dia de mals físics i mentals). Això últim és molta opinió personal, però jo defenso i crec que la tercera edat és una generació de patidors constants. Per això i per valors morals creuen en un Déu. No hi ha gaires joves que tinguin la necessitat de creure en Déu.
M'encanta també que en la part del llibre on decideixen enviar als tres locuelos de turno (protagonistes) a una illa allunyats de la societat civilitzada per haver-la liat parda, un d'ells comença a suplicar per la seva vida que no sigui així. I a tot això el "governador" respon:
"Cualquiera diría que van a degollarle. En realidad, si tuviera un poco de sentido común comprendería que este castigo es más bien una recompensa. Le enviarán a una isla. Es decir, le enviarán a un lugar donde conocerá al grupo de hombres y mujeres más interesantes que cabe encontrar en el mundo. Todos ellos personas que, por una razón u otra, han adquirido excesiva consciencia de su propia individualidad para poder vivir en comunidad. Todas las personas que no se conforman con la ortodoxia, que tienen ideas propias. En una palabra, personas que son alguien."
Òbviament que també vinc a comentar el brillant final del llibre. Així que si realment el vols llegir, para aquí perquè faig SPOILER.
No fan falta més paraules que les que l'autor escriu al final per saber com mor una persona. Aquestes dues societats mai podran conviure. I així ho demostra el llibre. Vaya final més potent. Però en part, no em va sorprendre. El pobre John mai estaria tranquil d'altra manera.
Conclusió final: un món feliç no és ni el nostre ni el seu. No existirà mai un món feliç per tots. Ni adoctrinant, ni drogant. Bon llibre per pensar :)
He de dir tantes coses sobre aquest llibre que em faltarà espai. Agárrense que vienen curvas.
Un món feliç, un món construït per una societat dividida en castes amb diferents feines, privilegis i colors segons a la que pertanys.
Tots pensen igual perquè des que neixen, mentre dormen, se'ls adoctrina amb àudios i normes a través dels coixins.
Un món feliç perquè se'ls domestica a prendre soma (droga que et fa feliç) cada cop que els hi arriba tristesa, ira o un tros de realitat. Un món on tots són de tots, LITERALMENT (la monogàmia per ells és il·legal). On no hi ha pares perquè tots són criats com a màquines i on tots aprecien tant la seva casta, que ni els més desgraciats creuen que ho són. Un món sense guerres ni problemes, sense perdre la joventut= "molta estabilitat social i sobretot un món feliç".
Sense déus ni religions. De fet, només alaben la presència de Henry Ford (fundador de la marca de cotxes Ford), qui irònicament a través de les seves fàbriques va plantejar la teoria de treballar eficientment cadascú en el seu lloc (fordisme). Això està molt reflectit en el llibre.
Aquesta és la societat que se't planteja des que comences a llegir les primeres pàgines del llibre. A tot això, jo ja pensava que dintre d'aquest món no passaria res. Però encara que una mica tard, es desenvolupa el nus (que m'encanta perquè mai se centra només en un únic personatge). Un nus que et diu que dins la norma hi ha l'excepció. Persones que no en tenen prou amb la felicitat.
Per altra banda, existeix allunyat d'aquesta societat, un altre lloc on viuen els "salvatges". Bàsicament nosaltres, els humans que tenen pares i mares, religió, tenen diversitat d'opinió, es fan grans i acostumen a ser monògams...etc
Què passa quan un" salvatge" arriba a la societat fordista? Doncs és una locura de llibre.
Molts cops he arribat a posicionar-me a favor de les dues bandes, perquè realment l'autor t'ho fa creure.
Diversos personatges plantegen qüestions que m'han fet pensar, i havia de deixar per escrit:
La idea que en el seu món no hi ha religió perquè sempre es mantenen joves i actius.
No cal religió, "perquè dit ràpidament", la fe de creure en un Déu és causada per satisfer totes les nostres pèrdues i necessitats. En un món on et mantens sempre jove, on la gent és individualista i on vius sempre dins la felicitat no necessites aferrar-te a un Déu, perquè no tens cap pèrdua.
Conclusió mental de la Judit en el nostre món:
la religió només sobreviu degut a les persones grans (que a part de ser les més inculcades des de petites, són aquelles que pateixen cada dia de mals físics i mentals). Això últim és molta opinió personal, però jo defenso i crec que la tercera edat és una generació de patidors constants. Per això i per valors morals creuen en un Déu. No hi ha gaires joves que tinguin la necessitat de creure en Déu.
M'encanta també que en la part del llibre on decideixen enviar als tres locuelos de turno (protagonistes) a una illa allunyats de la societat civilitzada per haver-la liat parda, un d'ells comença a suplicar per la seva vida que no sigui així. I a tot això el "governador" respon:
"Cualquiera diría que van a degollarle. En realidad, si tuviera un poco de sentido común comprendería que este castigo es más bien una recompensa. Le enviarán a una isla. Es decir, le enviarán a un lugar donde conocerá al grupo de hombres y mujeres más interesantes que cabe encontrar en el mundo. Todos ellos personas que, por una razón u otra, han adquirido excesiva consciencia de su propia individualidad para poder vivir en comunidad. Todas las personas que no se conforman con la ortodoxia, que tienen ideas propias. En una palabra, personas que son alguien."
Òbviament que també vinc a comentar el brillant final del llibre. Així que si realment el vols llegir, para aquí perquè faig SPOILER.
No fan falta més paraules que les que l'autor escriu al final per saber com mor una persona. Aquestes dues societats mai podran conviure. I així ho demostra el llibre. Vaya final més potent. Però en part, no em va sorprendre. El pobre John mai estaria tranquil d'altra manera.
Conclusió final: un món feliç no és ni el nostre ni el seu. No existirà mai un món feliç per tots. Ni adoctrinant, ni drogant. Bon llibre per pensar :)
This entire review has been hidden because of spoilers.
July 9, 2022
És possible un futur on tothom sigui feliç? Potser sí, però a quin preu? Aquesta qüestió és la que des del 1932 ens planteja l'Aldous Huxley a "Un món feliç". Aquesta és una obra que ens planteja molts debats ètics i morals. Sí, tothom és feliç gràcies a que des del naixement a la població se la predisposa a ser feliç amb les tasques que duran a terme d'adults i si en algun moment tenen dubtes o senten el més mínim malestar ells sols es subministraran la dosi de "soma" (droga) que creguin pertinent. D'altra banda, també veurem com encara queden humans més propers a nosaltres però que malviuen en reserves, mancats de tota la tecnologia i avenços de que gaudeix la majoria. S'arriba a un punt en que el lector és pregunta si perquè tothom sigui feliç i no hi hagi guerres ni desavinences cal deixar de ser humà, o com a mínim menys humà, i renunciar al lliure albir.
Aquí podeu fer una ullada a dos fragments del llibre:
"Qualsevol cosa per tal de no consumir. Un retorn a la naturalesa. Un retorn a la cultura. Sí, sí, a la cultura, tal com ho dic. I no hi ha qui consumeixi gaire si s'asseu a llegir llibres."
"Cent repeticions, tres nits cada setmana, durant quatre anys -pensà Bernard Marx-. Seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat. Idiotes!"
Aquí podeu fer una ullada a dos fragments del llibre:
"Qualsevol cosa per tal de no consumir. Un retorn a la naturalesa. Un retorn a la cultura. Sí, sí, a la cultura, tal com ho dic. I no hi ha qui consumeixi gaire si s'asseu a llegir llibres."
"Cent repeticions, tres nits cada setmana, durant quatre anys -pensà Bernard Marx-. Seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat. Idiotes!"
Displaying 1 - 30 of 105 reviews