Divendres passat, la Cala de Sant Vicenç es va omplir de famílies, infants i voluntaris per celebrar la primera diada d’Arrels Marines. Rere la festa, però, hi havia sis anys de feina constant: recerca científica, restauració de praderies marines, educació ambiental i una xarxa de voluntariat arrelada a la badia de Pollença, la d’Alcúdia i a la costa nord. Com algú que fa dècades que mira aquesta costa des de sota l’aigua, intent explicar per què aquest dia és més que una festa: és la prova que la conservació marina també necessita comunitat.
Ni abans, ni ara, ni mai. Es Trenc no es toca
Aquest matí he tornat a Es Trenc, càmera en mà, per fotografiar la cadena humana entre sa Ràpita i Ses Covetes. No era la primera vegada. Avui l’amenaça ja no són excavadores, sinó una reforma legal que retalla el debat parlamentari sobre els espais naturals. Quaranta-tres anys després, catorze anys després, la resposta ciutadana ha tornat a ser massiva, jove i decidida. Ni abans, ni ara, ni mai: Es Trenc no es toca.
El mar no cabia en un rodet
Trenta-cinc anys separen la meva primera immersió fotogràfica analògica, del bussejador de tenassa que avui explora entre dos i cinc metres de fondària amb una càmera digital lleugera. No és nostàlgia: és una conversa entre dues maneres d’estimar el mateix mar. L’escassetat de l’analògic va ensenyar a mirar abans de disparar; la llibertat del digital, a explorar sense por. Però sota la tècnica i el pas del temps hi ha una realitat que m’interpel·la: el mar que ens envolta ha canviat. La nacra ha desaparegut, les espècies invasores avancen, les praderies de posidònia retrocedeixen. Fotografiar, avui, és també documentar un món en perill. Perquè el mar no cabia en un rodet de trenta-sis diapositives, i tampoc no cap en cap targeta de memòria, però val la pena continuar intentant-ho.
Les papallones que venen d’Àfrica
Aquests dies, el nord de Mallorca i altres indrets de les Balears s’han omplit de desenes de milers de migradores dels cards (Vanessa cardui). Venen de l’Àfrica, han travessat el Mediterrani empeses pel vent del sud, i la de les Balears és la primera terra que troben. Cap d’aquests individus completarà el viatge: passant el testimoni de generació en generació, recorren prop de 15.000 km fins a Escandinàvia. De passada, pol·linitzen. Un espectacle natural que amaga una història extraordinària.
Intel·ligència artificial i fotografia de natura. On posam el límit?
La irrupció de la intel·ligència artificial en els programes d’edició fotogràfica ha obert un debat que els fotògrafs de natura no podem ignorar. Fins on arriba l’edició legítima? On comença la ficció? Els límits s’han tornat difusos, i en fotografia de natura això no és una qüestió estètica: és una qüestió de testimoni i de rigor documental. Una imatge generada per IA, per convincent que sigui, no és prova de res. És una ficció elaborada que, presentada com a documental, contamina el valor de tot allò que sí que és real.
Les pedres de la memòria
A Coves Blanques, al final de la cala de Sant Vicenç, una paret seca de factura perfecta s’aguanta dempeus des de fa més de vuitanta anys. La van aixecar presoners republicans condemnats a treballs forçats per construir un camí cap a una bateria de costa que mai no es va completar. Aquest article ressegueix la història del Camí dels Presos i del camp de Cala Sant Vicenç, dins el context dels camps de concentració franquistes a Mallorca, com un exercici de memòria: tornar el nom i la dignitat als qui van convertir les pedres en testimoni.
L’estepa joana
Al mes de maig, la garriga s’omple d’un groc intens i d’una aroma resinosa inconfusible: és l’estepa joana (Hypericum balearicum), un endemisme exclusiu de les Illes Balears. Aquest arbust singular, que no existeix en cap altre lloc del planeta, ha format part durant segles del paisatge i de la medicina popular de les illes. Les seves flors espectaculars i la seva fragància característica el converteixen en una de les plantes més estimades del Mediterrani occidental.
Quaranta anys del Centre d’Informació de s’Albufera
Aquest mes ha fet quaranta anys que el Parc Natural de s’Albufera atén els seus visitants. Aquell primer «centre» d’informació modest obert el 1986 a sa Roca és avui la porta principal d’un dels aiguamolls més emblemàtics de la Mediterrània. Però la pressió humana és més elevada que mai i els recursos de gestió no han crescut al mateix ritme. Una mirada crítica al model d’ús públic, els seus límits i una pregunta de fons: pot el model actual sostenir el futur del parc?
Fonoll marí, entre la pedra i la sal
Arrelat a la roca i banyat per la sal, el fonoll marí (Crithmum maritimum) és una de les plantes més emblemàtiques del litoral de les Illes Balears. Espècie catalogada, símbol d’adaptació al medi i memòria gastronòmica de les Illes, avui ens convida a repensar la nostra relació amb el litoral. Una mirada contemporània a una planta humil i resistent.